Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

Un dels trets que més defineix la humanitat és que la majoria dels canvis significatius que s’hagin produït en qualsevol moment de la història han estat explosius, ràpids. Fins i tot violents. Com a col·lectiu som incapaços de canviar gradualment, sense presses ni estridències. Dic canvis conscient que el nom amb que solen ser coneguts a la nostra societat occidental és avenços. Sense que, en el fons, estigui excessivament clar què significa aquesta noció. Els Homes de les Cavernes no treballaven ni vint hores a la setmana. Actualment en treballem més de seixanta comptant la feina que fem a casa i la feina que fem fora d’ella, i tot i això un mínim d’un vint per cent de la societat és pobra. Gran part de la resta té la vida hipotecada pels deutes.

Actualment l’ésser humà està immers en una revolució en dos temps que canviarà literalment l’aspecte de la Terra.

El primer temps d’aquesta revolució afecta a les comunicacions. Un percentatge significatiu de la humanitat està en aquests moments interconnectada de manera real i efectiva a través d’una xarxa de comunicacions virtual i desjerarquitzada. I no només està interconnectada: usa, exerceix activament aquesta intercomunicació. Plataformes com Facebook compten actualment amb mil set-cents milions d’usuaris actius. La xifra segueix pujant. Un gran número de gent té accés, o posseeix, algun dispositiu per a connectar-se a aquesta xarxa.

Per a que això sigui possible s’han hagut d’inventar gran quantitat d’instruments, i s’han hagut d’inventar alhora. I, el més important, s’ha hagut d’inventar com massificar-los i abaratir-los per tal que siguin d’accés, manteniment i renovació universals. Simplificant: hi ha internet des dels anys setanta, de manera prèvia o simultània a l’aparició dels ordinadors personals, però no hi ha internet efectiva fins que un ciutadà mig no es pot pagar un utensili per connectar-se (ordinador, telèfon, tauleta, etcètera) i una línia on fer-ho. Rere aquesta punta de l’iceberg hi ha el desenvolupament d’una xarxa de telefonia efectiva, d’una xarxa d’antenes, de cables submarins, el desenvolupament de materials com la fibra òptica, de components com xips potents, pantalles tàctils que formin part de dispositius cada cop més petits i resistents… La llista de tots ells, i l’acumulació d’intel·ligència necessària per a que funcionin, treu l’alè.

Una de les conseqüències més importants d’això consisteix en la desaparició dels motius pels quals històricament s’havien originat els conflictes (les guerres): la por a l’altre. Fins a la meitat del segle XX era possible enviar un exèrcit a matar soldats de qualsevol altre país convençuts de que, en cas de no fer-ho, cometrien qualsevol tipus d’aberració vers els nostres éssers estimats(1). Les guerres consistien en acumulacions d’éssers humans enganyats, enfadats, agressius, ignorants i espantats lluitant contra altres éssers humans igualment enganyats, enfadats, agressius, ignorants i espantats. Actualment només cal obrir una finestra de xat o una videoconferència i contactar amb el teu amic de Tòquio, Beirut o Sidney per a preguntar-li si és certa l’aberració de que se l’acusa. I riure una estona junts del resultat.

Una segona revolució preparada simultàniament a la que estem vivint no ha esclatat encara perquè requereix de tots els invents desenvolupats per a la primera més uns quants d’específics en els que s’hi està treballant mentre esteu llegint això: el Internet de les Coses(2). El concepte es pot explicar de manera senzilla: imagineu qualsevol cosa que tingui un codi de barres. Dir “cosa” és, en aquest context és precís i específic, ja que és el terme més ampli que es pot aplicar a una revolució que va molt més enllà del món dels objectes per a poder-se aplicar fins i tot als aliments o als components amb que els objectes estan formats. Imagineu, doncs, qualsevol cosa que tingui un codi de barres i imagineu que aquest codi de barres és capaç de comunicar-se amb un servidor i de proporcionar informació sobre la cosa associada a aquest codi de barres. Tota la informació. I tota és tota: des de la data de caducitat d’un aliment o d’un medicament fins al grau de fatiga d’un component estructural passant per la càrrega d’una pila o el grau d’estanqueïtat d’una coberta, d’una fusteria, d’un impermeable, d’un paraigua, d’una carrosseria o del buc d’un vaixell. Imagineu conèixer constantment quins aliments tens a casa, quins et manquen, quins s’han de consumir primer, l’estat de la teva roba, el grau de seguretat d’un pany d’una porta, on és el bitllet que et penses que has perdut.

El IoT és un concepte holístic, gairebé místic: interconnectar tot el nostre entorn. Un cop més la revolució naixerà al moment en que això sigui efectiu de manera real, és a dir, quan això sigui assequible i barat: emissions d’ones de baix consum, bateries de llarguíssima duració, emissors sense parts mòbils, tecnologia per a processar la ingent quantitat de dades que això implica, per a emmagatzemar-la i filtrar-la.

També consciència i educació sobre el tema. Consciència per a entendre que és necessari gastar 1 (o 2) per estalviar 99 (o 98), consciència de la necessitat d’aquesta interconnexió en societats com la nostra, estructuralment insostenibles, desesperadament necessitades d’eficiència en siguem o no conscients.

Si la revolució de les comunicacions ha transformat la nostra manera de comunicar-nos i de treballar, la nostra percepció del món, en suma, el IoT transformarà definitivament la nostra manera de viure. El nostre entorn físic.

No som capaços d’imaginar encara com afectarà això el món de la construcció. Quan s’implanti efectivament tot estarà monitoritzat: l’estructura, els tancaments d’un edifici, els seus fonaments, els paviments. Les escales i el seu flux d’usuaris. Els ascensors. Els electrodomèstics. Les llums. El control de consum d’energia. La seguretat. El clima. Qualsevol cosa imaginable.

Tota la revolució tecnològica s’ha produït al ritme frenètic d’aparells no renovables, d’usar i tirar, de vida curta, superats o substituïts per nous aparells també de vida curta que cada cop fan una cosa diferent. Aquests aparells solen ser irremeiablement matussers. Els ordinadors es pengen. Estem acostumats a que els telèfons no truquin bé. Fins i tot esclaten. La decoració passa per sobre l’eficiència i mil aparells portàtils es trenquen al més mínim cop. I res d’això importa.

La revolució tecnològica no té res de kaizen.

El kaizen és un concepte japonès de difícil traducció. Versa sobre el perfeccionament constant, incessant, de les coses. No es tracta de fer-les, sinó de fer-les bé. De fer-les cada cop millor. El kaizen valora els petits canvis. Els avenços minúsculs. El perfeccionament incessant. El kaizen s’ha aplicat amb èxit a altres electrodomèstics. Les televisions són cada cop més bones i més barates. Les neveres són tan ecològiques que s’han hagut d’idear nous nivells de classificació per a nombrar-les. Les rentadores usen cada cop menys energia i menys aigua. Hi ha urinaris que, fins i tot, ja no en necessiten.

El kaizen també s’aplica a l’arquitectura. Aquí es construeix un edifici. Pot funcionar, o no, tenir goteres o no. Envellirà. Es transformarà. El seu manteniment sol ser incremental, en forma de pegats, de mil reformes fetes i refetes fins a perdre el concepte original: patis transformats en atris o cegats, façanes que canvien de material, espais mal calefactats, petites alteracions que canvien tot l’aspecte de l’edifici(3). L’arquitectura occidental no té res de kaizen.

Tota l’arquitectura tradicional japonesa, i gran part de la moderna, estan desenvolupades seguint aquest concepte. Prenguem un temple sintoista, per exemple. El temple està format per l’edifici i un solar buit al seu costat. El temple sacralitza un lloc. Dins el lloc hi ha un espai de culte. El que més importa és l’acció, no les pedres. L’arquitectura esdevé transitiva. Al costat del temple es comença a construir un nou temple, sovint amb les peces del primer. Un bon dia hi ha un temple desmantellat i un de nou al costat, completament acabat. Alguns temples centenaris han estat reconstruïts sis o set vegades(4) en solars alterns. Cada cop que es reconstrueix s’accepta, es medita, s’executa alguna petita novetat: reforços estructurals. Calefacció. Enllumenat. Xarxa si convé. Sempre és el mateix temple i sempre es va perfeccionant. L’arquitectura japonesa incorpora el kaizen a la seva concepció. El projecte no acaba amb l’entrega de l’edifici: s’allarga durant tota la seva vida útil.

Mentre aquí seguim estancats amb una idea de progrés que consisteix en anorrear qualsevol versió anterior d’una cosa (d’un telèfon a un edifici, posem) allà es van perfeccionant incessantment.

La finalitat última de monitoritzar una cosa és perfeccionar-la. Reusar-la. Mantenir-la. Combatre l’obsolescència programada. El IoT té kaizen. El IoT portarà el seu kaizen a tot el que ens envolta. El concepte no postula un canvi constant. Postula un perfeccionament. Postula l’excel·lència.

El Iot en arquitectura no és un concepte de nova planta: és un concepte de rehabilitació: edificis que són com eren, però millors. Millors no de manera evident, sinó millors per acumulació d’experiència. El IoT trasllada a occident el concepte del temple sintoista. La pròpia noció de projecte ultrapassarà en molt la posada en funcionament de l’edifici. Cosa que, per cert, ja està començant a succeir de manera incipient.

El IoT farà entrar l’arquitectura, no només la nova sinó també l’existent, a l’era del Kaizen.

No és probable que en un primer moment això afecti l’aspecte de la nostra arquitectura. Més aviat afectarà els processos: primer es monitoritzarà tot. Després se’n podran extreure conclusions. Serà possible educar les noves generacions d’arquitectes d’acord amb aquesta intel·ligència. No només de manera pràctica: també en les seves implicacions socials i humanístiques. Les decisions de projecte es prendran emparats per tota aquesta informació. De fet el propi projecte es veurà emparat per aquesta informació. I, finalment, algú serà capaç, anys a venir, de traduir aquests conceptes en un nou univers formal: hi ha motius per ser optimistes.

(1 ) I resulta bastant interessant veure com aquestes aberracions són recurrents a tota la terra. Per exemple: jueus, cristians i comunistes van ser acusats, en algun moment de la seva existència, de cometre l’horror de menjar nens ritualment.

(2) Abreujat, IoT, acrònim anglès derivat de Internet of Things.

(3) Penseu en l’aspecte espantós que llueix actualment el cine Comèdia, al xamfrà del Passeig de Gràcia amb la Gran Via, després d’un canvi de color, per exemple.

(4) Res diferent del que ha passat amb qualsevol gran església occidental. Només que no en som conscients.

Jaume Prat