Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

Francesc Rifé, arquitecte d’interiors i dissenyador industrial

Interiorista i dissenyador industrial, Francesc Rifé (Sant Sadurní d’Anoia, 1969) va posar en marxa el seu estudi l’any 1994, resultat en bona part d’uns antecedent familiars molt lligats al món del moble i l’artesania. Ordre, nitidesa, proporcions, geometria i el valor de donar espai als espais són alguns dels principis que han crescut amb les seves obres, cada vegada més reconegudes dintre i fora de les nostres fronteres.

Hotels (com el Caro de València), restaurants (en una trajectoria que va començar amb Can Fabes), equipaments de tot tipus (com la ciutat esportiva del Real Madrid a Valdebebas), llars; desenes de peces de disseny industrial, grafisme i projectes de direcció artística dibuixen un recorregut professional distingit amb premis com els Contract World Awards, el Red Dot, el Premi Nacional d’Arquitectura Efímera Emporia, ICFF Editors Awards, els Premis FAD o diversos guardons ASCER.

El seu treball ha estat recollit a més en múltiples publicacions i llibres especialitzats, entre ells alguns que recopilen els seus projectes més destacats.

Sota quina definició conceptual es troba més còmode: disseny d’interiors, interiorisme, arquitectura d’interiors?

Francesc Rifé: Vaig estudiar el Grau de decoració en el seu moment i el cert és que des d’aleshores aquesta professió ha anat canviant de nom, potser per l’intrusisme. De qualsevol forma, com em sento més còmode és parlant d’arquitectura d’interiors. De fet, a nivell internacional, el títol s’anomena així. Considero que més que decorar, el que fem és modelar l’espai i per això em sento més proper a l’arquitectura.

I com és la relació amb l’arquitectura com a tal?

F.R.: No trobo els límits que separin una de l’altra. Sempre poso l’exemple del Pavelló Mies van der Rohe a Barcelona, que està pensat a partir de la relació dintre-fora fora-dintre, i no necessita de cap implantació supèrflua per poder parlar d’interiorisme; la relació l’estableix la mateixa arquitectura. Amb la nostra feina mirem de crear aquesta relació, aquest vincle entre l’exterior i l’interior. Hi ha projectes que estem fent amb estudis grans d’arquitectura que abans no ens tenien en compte fins a la fase final i avui ho fan des del primer moment. Abans de la cimentació ja estem participant, perquè ha d’haver-hi una connexió total entre els dos camps.

Sembla que ha canviat molt aquesta relació…

F.R.: Moltíssim. Las botigues de decoració fan interiorisme i els interioristes moblen. Ens trobem davant una dinàmica molt àmplia de feines les quals podem arribar a fer. Nosaltres no només decorem una casa ja feta, sinó que en moltes ocasions dissenyem ampliacions de la casa, o hotels. I en ocasions, estem fent projectes en que fins i tot dissenyem l’exteriorisme com a marca. Tot s’ha especialitzat molt en el nostre àmbit i això ens permet arribar, de vegades, a conceptes més amplis.

Ordre, pulcritud, simplicitat, nitidesa i l’espai com a valor essencial. Són els principis bàsics dels seus projectes?

F.R.: Tots venim d’algun lloc. En el teu període de formació prens referències d’allò que més t’agrada, que entens i que comprens. A partir de la gent que m’he trobat pel camí, de la influència de països com el Japó, on he estat molts anys treballant de forma regular i dels referents que he tingut a nivell mundial, he acabat seguint una línia que alguns anomenen minimalisme, tot i que jo no faig servir mai aquesta paraula, perquè el minimalisme abasteix moltes més coses: és un estat d’ànim, social, polític, cultural… i no es pot reduir el minimalisme a parlar d’espais buits i blancs. Però si que ens agrada parlar de sobrietat i d’ordre. Potser es tracta de fer l’antidecoració. Si un espai necessita ser decorat és que perquè està mal dissenyat i partim de la premissa de que tot allò que és superflu no és necessari. Això no vol dir viure amb l’austeritat espacial d’un convent, però al cap i a la fi ens demanen dissenyar un espai on després una persona anirà a viure o a treballar i aleshores aquell espai prendrà la personalitat del seu usuari. Quan parlem d’una llar, el projecte ha de deixar un marge de decisió al client. En el cas d’un equipament, un hotel per exemple, intervenen molts altres factors que acabes analitzant, com ara els fluxos o els tipus de clients.

Aquests principis conviuen de forma fàcil amb la individualitat o la diferència deuen demanar molts dels encàrrecs que rep?

F.R.: Al començament si que ens trobàvem en situacions a les quals ens demanàvem coses que no podíem fer, o be el client i nosaltres parlàvem llenguatges diferents. Afortunadament, ara, molts dels clients que tenim són fidels, portem ja anys treballant plegats i entenen perfectament aquesta filosofia. Qui vulgui un espai molt més barroc, difícilment trucarà al despatx.

Es refereix en moltes ocasions al luxe de l’espai. Es tracta d’un concepte antagònic al d’un espai de luxe?

F.R.: Totalment. El que intentem aconseguir a partir del nostre concepte de treball amb sobrietat i nitidesa i a partir de la integració de diferents elements és que l’espai sigui luxós des del punt de vista de la simplicitat. Potser ara, assegut en aquest despatx, estàs pensant que és com una caixa, però puc assegurar-te que no és una caixa tan senzilla com sembla. Hi ha una porta que és un arxiu, hi ha un lavabo, un dispositiu d’aire condicionat amagat perquè es pugui accedir des del carrer sense molestar a l’interior… Hi ha tota una sèrie de peces que fem perquè no es vegin, però que acaben donant sentit a allò que fem. A partir d’aquesta simplicitat aconseguim un espai ampli, luxós. Els metres quadrats són luxe. La proporció de les coses, aquest concepte d’espaiós, és el que mirem d’assolir sempre.

En referir-nos a les ciutats, parlem sovint de quelcom en continua construcció, una evolució sense fi. Amb el disseny passa quelcom semblant? Ho dic perquè l’hem llegit alguna vegada referir-se a les dificultats que en ocasions suposa donar per acabat un projecte…

F.R.: Un projecte ben encaminat mai l’acabaries. Afortunadament, en projectes de locals comercials o establiments públics hi ha un timing que és determinant. Quan et trobes a l’escenari perfecte, amb un bon projecte, un bon client, un pressupost adequat i una empresa constructora també òptima, estaries fent millores de forma continua, però has d’acabar. D’altra banda, es difícil escapolir-se de l’ombra de les modes. Quan vaig començar a treballar, ens demanaven projectes amb una durabilitat d’uns 10 anys, parlo sobretot del món comercial. Amb el pas del temps aquest període s’ha anat retallant: cinc anys, tres anys i ara et diria que hi ha empreses que fins i tot ens demanen que cada any es pugui modificar alguna cosa, perquè estan de cara al públic i no poden romandre estàtiques davant la competència. Moltes vegades, el món audiovisual ens permet fer aquests canvis. Barcelona és un exemple de canvi diari, malauradament, perquè hi ha parts de la ciutat que són gairebé un parc temàtic. En molts casos veus hotels o establiments comercials que intenten imitar models ja existents, penso que això no és necessari. Tenim una cultura meravellosa i no hi ha cap necessitat de fer veure que estàs a Nova York o qualsevol altre ambient. Nosaltres intentem mantenir-nos en la nostra línia i quan ens mirem aquestes modes des de fora podem veure com es succeeixen. Malauradament o afortunadament per aquells que pensem que es poden fer les coses d’una altra manera, ara estem en una fase en la qual tot allò que es fa ha de recordar a alguna cosa, ha de referir-se a un model. Enfront aquesta tendència, nosaltres provem d’assolir projectes més atemporals, fet que no és fàcil. En aquest despatx en el qual estem ara, en 18 anys només hem canviat el sobre d’aquesta taula. Pel que fa a la resta, no hem ni canviat. I jo encara no em canso de l’espai! Això és el que mirem de transmetre en els nostres projectes.

I aquests conceptes poden arribar a xocar amb l’arquitectura exterior?

F.R.: És que no entenc que hi hagi una separació com a tal entre totes dues. Entenc que un arquitecte pugui prescindir de l’interiorisme perquè tingui la capacitat de fer-lo ell mateix. Des d’un punt de vista legal, un interiorista no pot fer arquitectura. Tot i això, quan treballem a l’estranger, a Amèrica Llatina o a llocs com Dubai o els Emirats Àrabs perceps un gran respecte pel disseny europeu. Això fa que encara es diferenciïn menys els dos àmbits. Pel contrari, a Europa encara es mantenen molt diferenciats, tot i que a països com Espanya o Itàlia la capacitat de l’arquitectura d’interior es reconeix molt més que en d’altres. A Irlanda, per exemple, no existeix l’interiorisme, és l’arquitecte qui se n’encarrega. A Barcelona hem estat pioners, però si això no es reconeix intel·lectualment és molt difícil traslladar-lo a la societat- Poder tenir un espai diferenciat va acompanyat d’un professional que t’ajudi a fer aquest camí. Nosaltres hem de saber llegir l’arquitectura i els arquitectes amb els quals col·laborem han de saber entendre la proposta que nosaltres fem, que sempre anirà lligada als gustos i les necessitats del client. Això és molt fàcil i alhora molt complicat.

Per què són tan importants els materials que es triïn per a un projecte?

F.R.: Ho són tot. Són la base de la materialització plàstica dels nostres projectes. Tu pots dibuixar amb un llapis o dissenyar en 3D en un ordinador, però el resultat dels projectes es transmet a través dels materials. La bona decisió dels materials, tant estèticament, com funcionalment com a nivell de temporalitat, és el que marca l’aspecte d’una obra. Jo no puc dissenyar sense posar-li matèria a la línia; quan faig la distribució d’una planta, indirectament estic pensant en 3D. La volumetria, els materials… tot va molt lligat. Al final, els materials són tan importants com la distribució o les funcions. Tot és necessari per assolir un equilibri.

Arriba al món del disseny industrial des de l’interiorisme?

F.R.: En fer interiorisme m’adono que necessito del coneixement del detall per poder fer aquests projectes. El meu interiorisme està ple de disseny industrial: frontisses, tiradors, una peça que permet obrir un finestral de cinc metres… A partir d’aquí, vam anar desenvolupant una trajectòria complementària de disseny industrial, però sempre des del punt de vista de recolzament als projectes d’interiorisme, fins que va arribar un moment en el qual moltes de les peces que dissenyàvem per obres la gent les veia, s’interessava per elles i per la possibilitat de fer-les passar per un procés industrial. Així el disseny industrial ha anat guanyant protagonisme en el despatx i no et diré que fem 50-50, perquè els projectes d’interiorisme sempre necessiten de més recursos, són més densos. De qualsevol forma, penso que és tan difícil dissenyar un hotel com aquell llum que està allà. A l’hora de dissenyar un llum o una cadira, què he de fer perquè sigui diferent si n’hi ha milions al món? En el món de la il·luminació, la tecnologia led ha suposat una revolució, però en el món de l’espai la gent continua dormint en un llit, guardant la roba en un armari… El usos de l’espai han evolucionat molt, però no han evolucionat tant. En el camp del disseny industrial hem acabat fent peces amb el nostre segell: atemporalitat, perdurabilitat i polivalència, sempre, però, amb criteris de coherència i no de frivolitat.

Sosteniblitat, eficiència energètica, com arriben aquests plantejaments al món del disseny d’interiors?

F.R.: Avui dia el més important és que allò que fas sigui perdurable i en la societat i la cultura en la qual vivim tot ha esdevingut molt reciclable. Tots nosaltres pensem i treballem ja en aquests termes. Per exemple, en el cas de la fusta, treballem amb elements prefabricats, precompostos fets amb fusta reciclada. Tot això ho tenim a l’abast i no altera la forma de treballar. La fusta del terra d’aquest té 18 anys. Crec que aquesta és una acció sostenible i intel·ligent: utilitzar un material que potser val una mica més, però que després de 18 anys ha envellit bé. Penso més en l’atemporalitat de les coses com element d’eficiència i estalvi de recursos. Els problemes venen de les planificacions deficients, d’estratègies gens coordinades. Podem reciclar les escombraries i els residus domèstics, però cada dia passen per sobre de Barcelona centenars d’avions cremant milers de litres de combustible.

La tecnologia i la innovació estan molt presents a la seva feina?

F.R.: La tecnologia ens ha aportat, sens dubte, una millora brutal en molts aspectes. Les possibilitats de la domòtica a la llar fins i tot espanten una mica, per exemple; la impressió 3D ens dóna possibilitats immenses a l’hora de fer prototips. La tecnologia ha estat fonamental per avançar i hi ha projectes en els quals és la base. En la rehabilitació d’un centre comercial de Barcelona amb 25 anys d’antiguitat, la col·locació de tres o quatre grans pantalles ho canvia tot. L’audiovisual, la imatge ho és tot avui dia i, en algunes ocasions, la tecnologia fins i tot pot prendre el lloc de l’arquitectura, ja sigui interior o exterior. Afortunadament, però, desprès d’aquesta “contaminació” tan omnipresent, ve de gust una certa tranquil·litat. És aleshores quan podem entrar amb els nostres projectes d’ordre, espais i silenci.

En tot cas, aquets elements tecnològic són rellevants en els seus projectes?

F.R.: En alguns casos si. Tenim projectes a Shangai en que les parets esdevenen de cop i volta pantalles de leds gegants, però no ocupen tot l’espai. I al final, quan ja s’ha vist molta tecnologia, deixa de semblar-te espectacular i la imatge a més, satura molt. La tecnologia t’ofereix unes possibilitats enormes de fer coses, però ho has de fer de manera controlada.

Com ha influenciat el seu treball la cultura japonesa?

F.R.: He estat 12 anys anant i venint del Japó i això m’ha ajudat a reafirmar moltes coses, tot i que el que feia allà va ser possible en bona part perquè era europeu. És una civilització extraordinària. És una cultura habituada a viure amb molt poc espai, a fer-lo flexible i amb diferents usos, on poden menjar i dormir en una mateixa cambra, i la separació de les habitacions es pot fer amb un paravent de paper. Fins i tot avui podem trobar-nos un edifici hightech però que al seu interior manté elements molt tradicionals. Aquests viatges m’han ajudat molt a entendre la simplicitat de les coses.

Al seu web, a banda de projectes i notícies hi ha un apartat anomenat Inspiracions, amb una sèrie de propostes tan suggererents com allunyades entre si: la Ricarda; el restaurant Canalla de Mèxic DF, la naturalesa de la llum, Pols ceràmic i Islàndia. Volen dir alguna cosa?

F.R.: Són propostes que venen a substituir a un blog que teníem. Hem concentrat els esforços en el web, que mantenim actualitzat al dia i que ens permet connectar-nos des de qualsevol punt del planeta i tenir la informació de tots els nostres projectes. Inspiracions és una continuïtat d’aquell blog que recull coses que ens han emocionat. En el cas del restaurant a Mèxic, el més inoblidable va ser la reacció de la gent. Un altre del exemples, Pols Ceràmic, és un espai artesanal a Barcelona amb tiratges molts curts de peces, una mostra d’artesania de la qual t’enamores.

Seria molt difícil destacar els projectes dels quals se sent més satisfet?

F.R.: Afortunadament hem fet molts projectes i els que acabes recordant més són aquells que després han derivat en una relació més personal amb el client. Un projecte que sempre he estimat molt és el de Can Fabes, del Santi Santamaria, que va desaparèixer fa uns anys. Vam tenir una gran relació a nivell professional i personal. També portem anys treballant amb el Reial Madrid, per a qui hem fet l’interiorisme de la residència del primer equip i de categories inferiors a Valdebebas, així com llotges i altres espais de l’estadi Santiago Bernabeu. Ha estat un projecte molt interessant, divertit i curiós perquè ens van buscar per anar cap aquest món més pausat i tranquil que proposem des d’un punt de partida que sembla tot el contrari.

Entre els projectes actuals, destaco el que estem fent amb el xef valencià Ricard Camarena, que ha trobat un espai en una antiga fàbrica que esdevindrà una fundació d’art privada. També hem guanyat a Colòmbia un concurs per fer totes les sales VIP d’Avianca, competint amb estudis de tot el món molt més grans. Per sort, però, no sempre guanya el més gran.