Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

Cristales curvos de Cricursa en la década de los 40

La Il·lustració dispara les ànsies de coneixement i les aspiracions de la societat (de l’ésser humà, si es vol) fins a uns límits i una audàcia mai vistos fins aleshores. La Revolució Industrial, conseqüència directa d’aquest fenomen, portarà associats, després d’uns inicis catastròfics pel que fa al benestar dels treballadors, una sèrie
de canvis en el nivell de vida de la societat que culminen tots els esforços culturals, econòmics i polítics endegats des d’aleshores.

Elisha Otis sobre el seu ascensor a la Fira de Nova York de 1854. El primer no s’instal·laria fins a 1857

En aquest camí les empreses hi tenen un paper clau. Una empresa, en aquest context, és una companyia d’una certa mida que gestiona un producte complex que involucra més d’un material, o més d’una tècnica, o un material i una tècnica, el fabrica, n’ajusta el preu i el distribueix. Una empresa té una sèrie de característiques destacades per sobre l’emprenedor que la ha creat, i aquestes constitueixen una de les bases de la nostra societat.

Les empreses estabilitzen el paper del pioner. Es centren en una gamma de productes, els perfeccionen i produeixen una massa crítica que permeti usar-los. Una empresa, doncs, és estabilitat. Una empresa és un llegat. Com a tal, una empresa és productora de cultura des de la seva pròpia estructura: no cultura entesa des del mecenatge directe d’actes o béns culturals, sinó entesa des de la seva tasca diària, sense que això n’hagi d’implicar una consciència excessiva sobre el tema.

Una empresa pensa a llarg termini. I és aquí on conserva part d’aquesta herència d’inquietud del pioner en forma de flexibilitat i adaptabilitat. Les empreses estan en constant evolució, proposant, consolidant o adaptant-se als canvis tecnològics. Aquesta manera de procedir es percep clarament a la nostra societat. Només cal pensar en tota la gamma de productes que les empreses han popularitzat i comercialitzat a tot el món. Què complicat havia de ser menjar pasta abans que, al segle XIX, apareguessin les primeres companyies que la produïen industrialment. En les begudes que socialitzen (des del cafè als refrescos carbonatats), en els fàrmacs que han convertit en innòcues malalties abans mortals de necessitat i en tot l’etcètera que es vulgui.

El món de la construcció ha avançat en paral·lel a aquest fenomen amb algunes característiques pròpies, però.

La principal d’elles és una certa rèmora cultural, una resistència de la professió a mirar més enllà dels tractadistes clàssics (Vitruvi, Palladio, etcètera) i de la seva passió per un número molt limitat de tècniques i de materials: argila, fusta, pedra, palla, terra. Poca cosa més.

Vidres corbats de Cricursa a la dècada dels 40

Potser la troballa principal associada a les empreses al món de la construcció ha estat l’aparició i la consolidació dels productes que podem anomenar semicomponents: productes que van més enllà d’un producte bàsic com pot ser un maó o un tros de fusta per a fer una jàssera. Un altre cop torna a ser massa fàcil oblidar-se del nivell de consolidació actual dels semicomponents. Resulta complicat, per exemple, fugir de la fusta laminada a l’hora de concebre una estructura de fusta per a un edifici mínimament complex. I aquesta no és ja un producte natural, sinó el producte industrial resultant d’unir una determinada indústria de la fusta amb la indústria dels adhesius i una tercera tècnica que solidaritza aquests dos components en un producte que ja no té les característiques de cap dels dos, sinó les seves pròpies, estandaritzables, controlables i eventualment normativitzables.

Pensar en el que determinades empreses han donat al món de la construcció els darrers dos-cents anys és un exercici saludable que ens faria arribar a reescriure la història de l’arquitectura des d’una òptica de múltiples punts de vista en que l’arquitecte, és a dir, l’autor, és incapaç de realitzar res per sí sol sense el concurs d’aquests fabricants dels productes que necessita per a concebre les seves creacions. Gustave Eiffel no va inventar la construcció en ferro, però sí la va fer rendible i exportable a molts continents, versàtil, preparada per a ser usada en una enorme varietat de construccions i, per últim, per a ser vàlida com una expressió en sí mateixa (via col·locar una construcció de mil peus, tres-cents metres, la més alta realitzada mai per l’home, al centre de París, el que per a molts era una monstruositat inconcebible a l’època). Eiffel no va ser només un enginyer. Va ser sobretot un empresari capaç d’executar el que per molts només era un dibuix teòric al paper. Parla molt de la seva versatilitat el fet que, de formació, era enginyer químic i no, com podríem pensar, de ponts i camins, o arquitecte. I més: el Centre Georges Pompidou no s’hagués pogut construir sense que la Krupp executés les peces que enllaçaven les jàsseres amb els pilars, essencials per l’estabilitat de l’edifici. Sense les empreses de formigó prefabricat que el recolzaven, Miguel Fisac no hagués pogut convertir en un sistema de llum natural un cobriment de formigó prefabricat.

Aquest llegat segueix actualment aquí i ara: Cricursa treballa a des de Granollers per a una nòmina d’arquitectes que inclou catorze Premis Pritzker. Ceràmica Cumella, Figueras, Cosentino, Malpesa, Hormipresa. La llista és tan llarga que resulta impossible abastar-la sense cometre la injustícia de deixar-se’n algun.

L’actualitat ens deixa a un moment interessant al respecte. Moltes d’aquestes empreses no treballen amb el nivell de tecnologia més alt disponible sinó amb el més necessari per a cada circumstància, o, més interessant encara, usen l’alta tecnologia per a rebaixar el nivell tecnològic del producte final. Per exemple: si un determinat material estructural és conductor per ell mateix pot estalviar cablejat, o pot aïllar tèrmicament, o tornar-se gradualment més lleuger.

L’interès del moment actual radica també en que molts usuaris no busquen les empreses com a productores de productes, de béns, sinó com a productores de les eines que permeten produir dits productes: seria el cas del 3-d Printing i de les tecnologies associades, gràcies a les que, en última instància, un arquitecte, des del seu mòbil, podria arribar a projectar i construir un edifici sense intermediació amb la suma de tecnologies adequades.

El moment actual és de canvi. Moltes empreses ara importants van començar a produir treballs per estètica. L’estètica ha portat un producte estandaritzable, i aquest a un tipus.

Molts empresaris aparentment bojos o frívols estan, doncs, proposant les tecnologies del demà sabent-ho o sense, de la mateixa manera que Elisha Otis, l’inventor de l’ascensor, es venia a la Crystal Palace Exhibition de 1854, a Nova York, cridant muntat sobre una plataforma elevadora que pujava i baixava. Molts el prenien per un xarlatà.

Sense ell no hagués estat possible la invenció del gratacels.