Tancar
#construmat

Tornar a la secció Blog

Gerardo Wadel, arquitecte i director d’I+D/Calidad de La Casa por el Tejado

Fa quatre anys La Casa por el Tejado iniciava la seva activitat empresarial com una iniciativa de millora dels edificis de l’àrea central de Barcelona gràcies a la transformació de terrats sense ús en àtics o habitatges en alçada, aprofitant el seu volum encara edificable. L’operació permet, a més, introduir millores en la seguretat, l’estètica i l’accessibilitat de la finca.

Avui, l’empresa ha completat una desena de sobreelevacions a Barcelona i iniciarà en breu unes altres a Madrid, Pamplona i Sant Sebastià. Gràcies a la voluntat de buscar col·laboradors qualificats que coneguin la singularitat local, altres zones d’Espanya, com Galícia i Andalusia, i de l’estranger com París, Buenos Aires o Montevideo estan intensificant el seu interès per posar en marxa una fórmula que pretén respondre a demandes sostenibles tant des de l’òptica ambiental com des de la econòmica i la social. Només a l’Eixample barceloní, La Casa por el Tejado ha censat més de 1.500 edificis que no han esgotat la seva superfície construïble.

Gerardo Wadel, doctor arquitecte especialitzat en tecnologia i producció de l’hàbitat, és director de R + D / Qualitat de La Casa por el Tejado, a més de professor i investigador de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura La Salle, de la Universitat Ramon Llull, responsable de formació de Green Building Council Espanya i soci de l’assessoria ambiental Societat Orgànica. Tal com explica en aquesta entrevista, el concepte integral i integrador de La Casa por el Tejado pot ser una peça fonamental en la rehabilitació energètica del parc d’habitatges.

El concepte de les injuriades remuntes de la Barcelona de l’alcalde Porcioles està en l’origen conceptual de La Casa por el Tejado?

Gerardo Wadel: Si, però com una cosa a evitar, a no repetir. En els anys 60 i 70, quan es produeix el fenomen de les remuntes a Barcelona amb un alcalde en concret, no existia democràcia, de manera que, com en molts altres àmbits, qualsevol opinió tècnica o social contrària estava silenciada. La situació és completament diferent avui dia. Els col·legis professionals són escoltats, hi ha serveis tècnics i patrimonials de l’ajuntament, protocols que regulen la participació dels ciutadans, hi ha normatives sobre intervenció en els edificis des dels punts de vista funcional, estructural, social, patrimonial … Allò es va fer sense cap d’aquests controls ni amb aquesta participació, amb els resultats que encara podem veure. A dia d’avui, els nostres projectes s’inicien amb un estudi de la façana que té en compte la pròpia finca i les veïnes, dels colors, dels formats, dels llenguatges, de la tradició, de la vinculació entre una construcció antiga i una altra molt nova, que entenem és com s’ha d’ampliar un edifici. Aquest procés, des de la concepció inicial dels projectistes fins que passa el filtre de tots els controls de l’administració pública, es desplega durant no menys d’un any. És a dir, no es tracta d’una decisió improvisada, ni una actitud irrespectuosa, sinó que és una acció que encaixa tant en els requisits de tota la normativa com en els processos de salvaguarda i de consulta que s’han de donar. Només en termes patrimonials, en molts casos hem de dialogar amb tres oficines municipals diferents. En definitiva, no té res a veure amb les remuntes dels anys 70. La capacitat d’un edifici per a ser sobreelevat, a més, s’ha de demostrar en termes estructurals. Alhora, la geometria amb la qual es pot sobreelevar prové de les relacions entre la densitat, la profunditat edificable, l’alçada màxima, la penetració del sol i les condicions de cornisa i elements arquitectònics dels edificis veïns. Tot això estava absent en les anomenades remuntes. En tots dos casos, l’edifici creix, però nosaltres ho fem de manera completament diferent.

En el món de la construcció i l’habitatge conceptes com edificabilitat vacant o compra del dret de vol no eren molt habituals fins ara…

G.W.: L’edificabilitat vacant és la capacitat que tenen alguns edificis, sobretot els construïts fa entre 80 i 120 anys, per augmentar la seva superfície. Gràcies a aquesta edificabilitat vacant, l’edifici encara té capacitat de créixer, perquè quan es va construir no va aconseguir el límit, que té a veure amb l’ample dels carrers i en l’Eixample de Barcelona amb la formació dels cors de les illes de cases, que estan tornant a ser oberts. Això vol dir que quan es troba un edifici que no ha omplert la seva superfície, el seu volum pot créixer entre una i tres plantes, encara que excepcionalment pot haver algun cas en el qual pugui créixer una mica més. Pel que fa al dret de vol, està inclòs en la majoria dels codis civils i reconeix la capacitat de creixement en alçada amb una sèrie de condicionants, és clar. Nosaltres ens trobem en molts casos amb instal·lacions obsoletes que ocupen un espai que per diferents raons les persones no estan utilitzant. Són impediments per poder-lo utilitzar. Per això, la nostra intenció no és només sobreelevar l’edifici sinó també, amb els diners amb el qual s’adquireix el dret de vol, s’impulsa una rehabilitació d’àrees comuns que li permet complir la normativa actual. A la coberta proposem, fins on podem, establir el seu caràcter verd o de terrassa-jardí, la forma en què pugui recollir energia solar i la generació d’espais per a la relació. Verd, energia i espai per a les persones és el que pretenem impulsar en els nous terrats.

Quin és el retrat robot de l’edifici que pot ser objecte d’un dels seus projectes?

G.W.: Ha de comptar amb edificabilitat vacant. I això fa que si ens anem molt cap enrere, per exemple cap al 1800, els edificis la tinguin colmatada, perquè estan en zones com els cascos històrics. Passa una cosa semblant en els edificis dels anys 50 en endavant. Per tant, hi ha una banda temporal que va entre els 80 i els 120 anys. Però a més hi ha unes condicions de tipus estructural. Una construcció nova, amb mètodes convencionals, pesa uns 1.000 kg m². Nosaltres treballem amb construccions industrialitzades lleugeres que pesen al voltant de 250 kg, per m², una quarta part. Encara que retirem una mica de pes en treure diferents elements, l’edifici i el sòl han de ser prou resistents com per permetre una operació d’aquest tipus. I així és com hem trobat una mica més de 2.000 edificis a l’Eixample barceloní amb capacitat per a sobreelevar, i més de 4.000 si comptem altres ciutats d’Espanya, encara que la capacitat estructural i l’ajust a les normatives requereix d’un estudi detallat posterior. En qualsevol cas, portem una desena obres acabades i només en un cas ha estat necessari un treball estructural d’elements puntuals suplementaris de descàrrega en els pilars i la fonamentació. Si es donen aquestes dues condicions, la capacitat estructural i l’habitabilitat romanents, vam intentar arribar a l’acord amb els propietaris.

A més de la innovació constructiva també hi ha una innovació en el concepte empresarial?

G.W.: En l’origen de tot hi ha una tesi doctoral de Joan Artés, en elaboració, el que suposa una transferència de coneixement des del món de l’acadèmic al sector empresarial de l’edificació. La iniciativa no prové del sector immobiliari, ni és un desenvolupament financer. Som una empresa d’arquitectes, aparelladors i tècnics d’altres àmbits, però sobretot de professionals que estarem tota la nostra vida en el sector de l’edificació. A vegades ens pregunten si som una empresa promotora. La veritat és que no. Som una empresa de serveis que gestiona projectes. Som l’herència de la transformació d’un estudi d’arquitectura que havia fet abans algunes sobreelevacions a Barcelona i Mallorca, però que no s’havia plantejat mai sistematitzar-les i desenvolupar-les amb una estructura d’empresa on el treball s’inicia amb la detecció d’un edifici que es podria sobreelevar i acaba amb l’atenció postvenda. El que fem és generar projectes i anar a buscar els promotors, que són inversors, per posar al mercat una oferta d’habitatges en un país on sobra habitatge. Més ben dit, sobra en algunes zones. Al centre de Barcelona escasseja l’oferta d’habitatge, hi ha molt pocs. I molt menys noves, menys encara en àtics, encara menys amb terrasses i menys, si cap, amb alguns avantatges respecte a les condicions mínimes de qualitat que marca la normativa. Allà on no hi ha habitatge, l’oferim amb una qualitat superior al que es podria arribar a trobar. Això és atractiu, té una venda ràpida.

Ens diuen si som constructors. La veritat és que tampoc. Contractem empreses constructores. Vam arrencar treballant amb algú que feia la construcció industrialitzada en taller i d’altres que feien la rehabilitació i preparació de l’estructura que suporta els mòduls industrialitzats en l’immoble. Ara, aquestes dues figures es reuneixen en un mateix constructor. Externs són també els estudis d’arquitectura amb els quals col·laborem, no menys de setze a hores d’ara; els experts fiscals, els nostres assessors legals, o els experts en eficiència energètica, project managers, calculistes estructurals i dissenyadors d’instal·lacions. Tot aquest conjunt de tècnics externs té continuïtat. Pretenem generar treball entre els diferents agents del sector, treballar amb col·laboradors amb els que hem construït una relació de confiança.

Joan Artés, arquitecte i fundador de La Casa por el Tejado

Es podria objectar que la incorporació d’un nou volum prefabricat en un edifici amb un cert valor patrimonial pot resultar contradictori …

G.W.: És un tema recurrent. En l’última edició del festival 48h Open House Barcelona, molts dels visitants de les nostres obres ens van plantejar dubtes d’aquest tipus. Els vam contestar que el Codi Tècnic de l’Edificació permet la construcció amb diferents materials i amb sistemes constructius que asseguren els mateixos estàndards de qualitat finals que amb materials més tradicionals, o superiors. Avions, vehicles d’altes prestacions, telecomunicacions … molts elements i objectes presents en la nostra vida quotidiana es resolen mitjançant construcció industrialitzada i d’altíssima qualitat. En el nostre cas l’ús de la construcció industrialitzada no és un caprici, sinó que respon a la necessitat de realitzar un projecte en un edifici que ja està habitat, i que per tant necessita reduir els seus temps de producció per resultar atractiu en termes econòmics. S’ha de construir fora d’allà, molestar poc als veïns i, a més, tot i el mínim. Passa una cosa semblant amb la innovació, que cobra sentit quan persegueix un objectiu i té una raó potent. No es tracta d’una moda.

A la pregunta apareix el terme prefabricat. Nosaltres preferim parlar d’industrialització perquè per prefabricat la majoria de la gent entén un fet repetitiu, amb resultats més aviat freds, despersonalitzats, poc adequats al cas en particular, rígids en la seva capacitat d’adequació. En l’àmbit de la construcció prefabricada sol remetre a edificis no permanents, per exemple als anomenats barracons escolars o als mòduls d’atenció o venda provisional. El que nosaltres fem es situa per sobre dels estàndards de codi, és a mida, i projecte a projecte.

I pel que fa a les millores o els avantatges mediambientals, què aconsegueix una intervenció de La Casa por el Tejado?

G.W.: Cal tenir en compte dues mirades. La primera la projectem sobre la ciutat i el territori, mentre que la segona fa referència a l’àmbit de l’edifici i la seva transformació. Entre els anys 1990 i 2005 la superfície ocupada del territori d’Espanya va créixer un 43% respecte del total previ. És a dir, va ser un increment de gairebé la meitat de l’ocupació de tota la història fins a aquest moment en només 15 anys. Si intervenim en el centre de la ciutat, estem contribuint a no estendre la seva taca cap a sòl ecològicament productiu, que quedarà preservat. Es potencia a més un model de ciutat mixta, que combina residència i treball. Treballem sobre edificis i infraestructures que ja existeixen. Per tant estem optimitzant el seu ús i disminuint l’impacte ambiental per unitat de servei. Vegem la mirada dins de l’edifici. En un conjunt urbà en què menys del 10% del parc d’habitatges compta amb les qualificacions energètiques A i B estem, aportem, un tipus d’habitatge amb un impacte ambiental molt per sota de la mitjana de les que hi ha a la ciutat. Recordem, a més, que la sostenibilitat també ha de ser econòmica i social. En termes econòmics, atorguem avantatges a un immoble que té dificultats de manteniment i que no compleix amb les normes bàsiques de seguretat, comunicació o accessibilitat. Per tant, estem millorant un patrimoni perquè segueixi sent habitat. A més, a nivell intern s’afegeixen propietaris per al pagament de les despeses comunitàries, millorant els serveis i afegint altres, com l’ascensor, el que també és una prestació social, en el cas per exemple de gent gran o amb problemes de mobilitat.

Vegem la mirada dins de l’edifici. En un conjunt urbà en què menys del 10% del parc d’habitatges compta amb les qualificacions energètiques A i B estem, aportem, un tipus d’habitatge amb un impacte ambiental molt per sota de la mitjana de les que hi ha a la ciutat. Recordem, a més, que la sostenibilitat també ha de ser econòmica i social. En termes econòmics, atorguem avantatges a un immoble que té dificultats de manteniment i que no compleix amb les normes bàsiques de seguretat, comunicació o accessibilitat. Per tant, estem millorant un patrimoni perquè segueixi sent habitat. A més, a nivell intern s’afegeixen propietaris per al pagament de les despeses comunitàries, millorant els serveis i afegint altres, com l’ascensor, el que també és una prestació social, en el cas per exemple de gent gran o amb problemes de mobilitat.

Fins i tot podrem afegir una tercera mirada, que fa referència a l’evolució que volem seguir, un àmbit de recerca que estem desenvolupant ara. En els projectes que hem realitzat fins al moment hem incorporat millores com l’aïllament de les cobertes, estalvis en il·luminació i en alguns casos canvis de fusteries o dels equips de climatització. Hem d’anar molt més enllà i ser agents actius, al costat de l’administració pública i el sector privat, en el desenvolupament de projectes de rehabilitació energètica potents al parc edificat, que responguin als compromisos signats i renovats per Espanya pel que fa a reducció de despesa energètica i d’emissions de gasos d’efecte hivernacle ja augment d’energies renovables. En aquesta línia, estem participant en alguns projectes europeus, per exemple per dotar uns de les nostres obres d’una instal·lació fotovoltaica que cobrirà una sèrie de despeses energètiques de l’edifici existent. També estem realitzant un estudi que planteja com els diners que es mou en una operació de sobreelevació pot servir per escometre, amb ajudes locals i europees, la rehabilitació energètica de l’edifici d’acord amb les estratègies plantejades per al parc edificat pel Ministeri de Foment. Sense aportació dels propietaris. Tècnicament sabem què cal fer i econòmicament, tenim els recursos.. Però estem molt més endarrerits en com posar-nos d’acord i com gestionar aquestes operacions.

El resultat és un àtic smart, què és això concretament?

G.W.: Per a nosaltres té sentit si prenem el concepte smart com un acrònim en anglès (específic, mesurable, assignable, realista i planificat en el temps). ¿Responem amb els nostres projectes a aquest acrònim? Encara que pertanyo al departament inconformista de l’empresa, la resposta és que sí. Aportem un parell de granets de sorra en alguns aspectes, però tot el sector està avançant i incorporant innovacions d’altres àmbits, com podria ser el cas de la impressió 3D o el BIM. D’altra banda, vam investigar en alguns temes de forma paral·lela, sense connexió directa amb la producció, amb la qual després s’aniran tendint ponts, quan les innovacions ja estiguin prou elaborades. Aquest va ser el cas, per exemple, de la incorporació dels forjats de fusta en substitució dels forjats col·laborants de formigó, amb problemes de pes, cost, acústica i resistència ignífuga. I, una primícia, ara anem a desenvolupar un sistema constructiu nou mitjançant un projecte d’R+D propi, que ja compta amb aprovació per part del MINECO (Espanya) i el MinCyT (Argentina).

La seva empresa és una cosa així com la resposta a la tempesta perfecta de la crisi de la construcció?

G.W.: La veritat és que el marge per intervenir en els edificis és encara molt gran. Assumim en molt curt termini de temps canvis d’equips electrònics de la llar o les obres de millora del bany o la cuina. No passa el mateix amb l’actualització de les instal·lacions generals de l’edifici, la conservació de la façana o la incorporació d’un ascensor. Tindrem una capacitat més gran d’actuar si sabem veure en aquestes accions un augment de qualitat de vida com la que pot oferir un taulell nova d’un material amb moltes prestacions. D’altra banda, hi ha una sèrie d’ajudes públiques que no s’estan esgotant íntegrament i que, per tant acaben per no ser invertides en la millora dels edificis. Aportem una fórmula que sumant sobreelevació i diners públics pot pagar la rehabilitació energètica de l’edifici, però ens hem de posar d’acord perquè això sigui així. I aconseguir que tots els agents que intervenim en un procés d’aquest tipus, que som més o menys 100 persones, marxem coordinats.

Existeixen exemples pràctics de sobreelevacions en altres parts del món?

G.W.: Aquesta pregunta apareix de forma recurrent. Sobreelevació s’ha fet tota la vida, i no som nosaltres ni molt menys els seus inventors. El que no hem trobat és una empresa que es dediqui amb recursos propis i col·laboradors a completar tot el cicle, des de la detecció d’un edifici amb possibilitats de créixer fins a la recepció de les trucades d’un copropietari en relació a la gestió de l’obra ja realitzada. A París, per exemple, hi ha molta activitat en aquest camp, fins i tot impulsada pel mateix ajuntament, que promou la sobreelevació per augmentar la quantitat d’habitatge disponible i intervenir en la part ja construïda de l’edifici, combinant la sobreelevació amb ajuts públics per reduir el consum energètic, que allí respon a un clima molt diferent del nostre. El nostre gran segon component innovador és la fabricació off-site de la sobreelevació, en taller, a mida i molestant el mínim a l’edifici, amb un sistema lleuger, escurçant terminis i costos. I el tercer factor diferencial és la constitució d’una empresa a partir de l’experiència que intenta crear una demanda pròpia de projectes.

Quins són els reptes de futur de La Casa por el Tejado?

G.W.: En l’últim capítol d’un llibre que estem ultimant identifiquem cinc grans reptes. El primer és ampliar el nivell d’exigència ambiental dels nostres projectes a la línia que he comentat perquè s’alineïn amb les grans estratègies nacionals i internacionals. Un altre repte és aconseguir que la sobreelevació arribi a ores àrees de la ciutat, optimitzant els costos en funció de l’escalabilitat de la intervenció. Un tercer és el desenvolupament d’un sistema constructiu nou, alguna cosa que ens sedueix molt perquè afecta la nostra capacitat creativa. Ara treballem amb un sistema constructiu innovador, però que en un marge de cinc o deu anys ha de ser superat de manera que sigui més ràpid i que optimitzi l’acoblament al nostre centre de muntatge. Ja hem comentat que això es portarà endavant amb un projecte d’R+D propi, que es diu SEMA (Sistema d’Edificació Modular Avançat). Un altre repte és portar la sobreelevació a les àrees disperses de les ciutats, per redensificar i generar estructura urbana. Un altre és augmentar la capacitat de treball en xarxa i de compartir el coneixement. Sempre ens pregunten per què expliquem tant dels nostres projectes. Doncs perquè pensem que la competència suposa una ampliació del sector. Nosaltres no anem a intervenir en 2.000 finques a l’Eixample. Com diu un antic proverbi, si vols anar ràpid, vés sol; si vols anar lluny, veu acompanyat.

També tenim grans esperances en poder abocar-nos més a la construcció en fusta, incorporar-la més en els nostres sistemes constructius, per raons tèrmiques, perquè és un material aïllant, perquè és renovable i perquè és un digestor de CO2 i per tant una ajuda contra el canvi climàtic.