Tancar
#construmat

Tornar a la secció Blog

Un dels temes de reflexió més importants en qualsevol ciutat que tingui uns centenars d’anys d’història és el debat entre la ciutat específica i la ciutat genèrica. Els cascs antics de les ciutats sempre solen tenir una certa identitat motivada per la seva història, per l’ús d’un material (Toulouse), per un accident geogràfic (Venècia), per la resiliència d’uns habitants que la han usat d’una determinada manera (Madrid). Per la seva proximitat temporal a alguna guerra o catàstrofe natural que la hagi pogut devastar (Berlin, Lisboa). Les causes són múltiples, es creuen constantment i no poden ser estudiades simplificant-les.

La ciutat francesa de Lyon està patint un procés de transformació molt ambiciós que es troba, actualment, en una fase que permet recollir resultats sobre ell. Aquest procés és el resultat d’una suma de decisions, algunes controlades, altres no, que han aconseguit rectificar a temps decisions precipitades i cares que haguessin pogut portar a un sonor fracàs urbà. Analitzem-ho.

Lyon és, per importància econòmica, la segona ciutat de França, país més descentralitzat del que una primera impressió pot fer pensar: el seu teixit de ciutats té bona salut, i equilibra amb prou èxit la macrocefàlia estructural que imposa una gran capital mundial com París repartint la població i riquesa pel territori d’una manera bastant eficaç. Lyon és la capital financera de França. Va ser la primera ciutat del país, i d’Europa, a estar connectada amb la seva capital mitjançant un TGV. Té una vida cultural que, en determinats aspectes, rivalitza o eclipsa el mateix París: només cal mirar què passa als seus restaurants. O pensar que és la ciutat on neix el cinema(1). Té una història urbana singular: mentre el debat sobre el socialisme utòpic sacseja Europa a base de teories deixant tan sols petites mostres materials a Lyon un arquitecte local, Tony Garnier, intenta construir tota una ciutat ideal nova, creant escola pel camí i aconseguint singularitzar part del seu patrimoni immobiliari a base de bellíssimes construccions pioneres en formigó armat que han aconseguit trencar la reticència popular històrica vers aquest material, convertint-se en una de les senyes d’identitat de la ciutat.

Lyon és, com moltes grans ciutats europees, una ciutat fluvial, establerta a la riba del Roine, que va ser el seu límit físic durant segles. Al sud de la ciutat històrica el Roine rep el curs del Saona en una trobada molt neta que deixa una península de substrat llimós (format, per tant, per aiguamolls) entre els dos rius en forma de punta de llança. Entre finals del segle XVII i el segle XIX la ciutat consolidarà la seva façana fluvial al Roine i a finals del segle XX es necessitarà que la ciutat salti el riu. Aquest fet és important i anàleg al que Cerdà va anticipar a Barcelona en concebre’n el seu eixample: una ampliació considerable de la ciutat porta implícit un desplaçament del seu centre de gravetat des d’un primer espai de reunió o petita plaça a l’escala de l’antic teixit fins al gran centre urbà de tota la ciutat ampliada, la plaça de les Glòries al nostre cas. Els terrenys escollits per a ampliar naturalment la ciutat són els que pengen d’aquesta península que s’estén entre els cursos convergents del Roine i el Saona, anomenada Zona de Confluència.

En el cas de Lyon això implica que la façana fluvial que constituïa el límit de la ciutat pot acabar esdevenint la façana principal d’una ciutat que ha passat a respirar i a estructurar-se a través d’un riu al que tradicionalment li ha donat l’esquena. Addicionalment es comença a valorar la façana sobre el curs del Saona com el nou límit urbà.

Per a què la façana fluvial del Roine funcioni com un centre urbà es necessita que la zona de confluència defineixi alguna cosa semblant a una nova façana fluvial que completi la primera.

I cada una ha de ser filla del seu temps.

En aquest marc es convoca sobre els anys 90 un concurs per a l’ordenació de la Confluència.

Aquest concurs serà guanyat per l’equip d’arquitectes de Barcelona Martorell Bohigas Mackay (MBM). MBM pertany a la segona generació d’arquitectes del Moviment Modern i poden mirar-se amb una crítica no exempta d’un cert escepticisme els postulats urbans del primer Moviment Modern més ortodox que ha definit una ciutat moderna a base d’una zonificació estricta i d’una jerarquia d’usos inamovible que deixa barris sencers com a teixit estructurat, però sense signes de vitalitat ni d’identitat: funcionalitat sense ànima ni carisma.

La Confluència de MBM(3) és una ciutat formada, organitzada, treballada des de l’espai públic. És una ciutat que no estarà zonificada, sinó jerarquitzada des de la intensitat d’un determinat ús sobre un altre en un teixit que prima la barreja. Fet important tenint en compte que el lloc no és terreny verge, sinó l’escenari on es disposava tot el teixit industrial de la ciutat. La Confluència és una ciutat que assumirà contradiccions i aquelles imperfeccions aparents que li donen vida i ànima més enllà de la funcionalitat estricta. Així, els recorreguts seran redundants. Les parcel·les a ocupar pels promotors no tindran una gestió tan directa com podria ser un paquet de terreny limitat per una tanca més alta que la vista i servit per un carrer que li dóna accés, sinó que tindran servituds: mitgeres, passatges interiors, porxos. Façanes urbanes. Volumetries variables. Mansanes obertes. Serà un teixit, però, que tindrà encara molt de genèric: sensible als fluxos que venen de la ciutat vella, als accidents geogràfics, a les necessitats del tràfic, encara no tindrà identitat urbana suficient com per a competir amb el Lyon consolidat. El nou barri de MBM reclamarà, doncs, el seu caràcter d’ampliació, de teixit subsidiari del que ja hi ha. És, en una paraula, un suburbi. Ben planejat, correctament estructurat, humà i sensible. Però un suburbi encara. I, com a tal, no estarà dotat d’identitat. O no estarà dotat, a priori, de la dosi d’identitat suficient que la ciutat vol o necessita.

La ciutat farà, doncs, una maniobra estranya: en lloc de començar a executar el pla deixarà el teixit existent a la bona de Déu mentre es concentra en construir un equipament que la singularitzi. Els planificadors de Lyon començaran l’ampliació de la ciutat decretant les excepcions abans, fins i tot, de disposar de la norma. El resultat serà un concurs internacional per a la construcció d’un gegantí museu al mateix vèrtex de la confluència dels rius, un equipament d’aquells de programa indefinit que, per sí sol, pugui crear un efecte Guggenheim a la ciutat. Copp Himmelb(l)au en seran els guanyadors amb un edifici de volumetria sinuosa, inspirada en les ones i les turbulències que creen dos cursos d’aigua quan es troben: una volumetria antiurbana, autista. Buida de qualsevol sentit urbà(4).

La ciutat ni hi és ni se la espera. L’edifici no estarà a l’alçada. Actualment es troba oblidat pels habitants de la ciutat, que consideren que no va amb ells.

Els planificadors s’adonen de seguida de l’aïllament preocupant de l’edifici i defineixen un pla per a entregar-lo a la ciutat.

Un cop més no serà un pla urbà, sinó un pla de paisatge: una col·lecció d’edificis singulars(5) que, relacionats els uns amb els altres a través del color, estirin l’equipament fins a alguna zona que ja pugui considerar-se ciutat: l’àrea on havia d’intervenir MBM.

La nova col·lecció d’edificis s’estendrà al llarg de la riba del Saona, quedant més o menys lligada a la ciutat mitjançant una urbanització del paisatgista Michel Desvigne(6) realitzada amb una gran economia de mitjans: unes poques espècies vegetals autòctones, un sol tipus de mobiliari urbà. La intervenció, de gran qualitat, demostra que no és el mateix planificar un espai públic que planificar des de l’espai públic. Un espai públic projectat de manera singular pot donar això: un espai públic, una parcel·la de terreny arreglada agradablement, en aquest cas un coixí de jardins que absorbeixi i signifiqui la nova façana del Saona. Però res més. Planificar des de l’espai públic, en canvi, dignifica l’entorn. Converteix la intervenció en una mena de connector que activa la seva realitat construïda, que, per altra banda, ha d’acomodar-se a una sèrie de normes de convivència. La col·lecció d’edificis que connecten el museu amb la ciutat a través de la riba del Saona, tots els de qualitat suficient, és incapaç en conjunt de realitzar aquesta tasca. La intervenció paisatgística, tres quarts del mateix.

Un cop materialitzat aquest pla es considera que el pla MBM inicial ha quedat desfasat per aquesta nova realitat i es convoca un nou concurs internacional. El nou equip guanyador serà Herzog & de Meuron(7).

Herzog & de Meuron, essencialment, actualitzen el pla MBM a la nova realitat. La decisió principal està respectada religiosament: el pla ha de seguir essent un pla d’espai públic. Però aquest cop aniran més enllà: ja no serà un pla per a executar una ciutat genèrica, sinó un pla que, a partir de les especificitats del seu entorn, creï una ciutat específica per al lloc. Una ciutat que neix des de l’espai públic i des de la creació d’una identitat específica per a la Zona de Confluència.

Herzog & de Meuron comencen el seu pla valorant que la intervenció precedent no ha aconseguit crear ciutat, però, des dels seus postulats paisatgístics, sí ha aconseguit crear una nova façana urbana sobre el Saona. Una façana que, ben tractada, es pot girar com un mitjó i convertir-se en la façana de tota la Confluència. Una façana amb potència suficient com per a dialogar amb la façana històrica de Lyon. Així que aquella col·lecció autista d’edificis queda automàticament incorporada al seu projecte, obviant el problema de la façana del Roine, estirant la caixa urbana de Lyon fins al que es considera el nou límit de la ciutat.

La segona cosa que faran Herzog & de Meuron serà fitxar Michel Desvigne per a què segueixi desenvolupant el seu pla de paisatge sense variacions, des del punt on l’ha deixat, i l’entregui a la ciutat, maclant-la amb ella. Així, Herzog & de Meuron faran un gest tan generós com intel·ligent: l’espai públic que estructura el seu pla no es definirà segons els seus criteris, sinó segons els criteris de Michel Desvigne. El pla de paisatge entra a la ciutat i aquesta es barreja amb la natura.

Els edificis a construir hauran d’acatar una sèrie de regles molt senzilles que els adapten no tan sols a les façanes existents, sinó al pla de paisatge. Així, s’hauran d’acceptar unes determinades proporcions de finestres. S’haurà de perdre el color: el color és present a la façana fluvial del Lyon vell i és present a la façana del Saona. El barri nou des desenvolupa en blanc i gris exclusivament.

Les regles no trauran creativitat als arquitectes ni qualitat als edificis, com ho testimonien les intervencions que van prenent forma al barri, algunes d’elles, com un interessant edifici d’oficines de Christian Kerez(8) actualment en construcció, seguint aquestes regles d’una manera certament sui generis. Però el pla ho aguanta.

La façana fluvial de la confluència necessita un ajust d’escala, ja que els edificis existents són massa petits. La macla ciutat-natura es converteix en un degradat d’intensitats de paisatge. Herzog & de Meuron converteixen, a la zona propera a la desembocadura, el seu pla de carrers en un pla de torres i edificis singulars(9) que complementi els que ja existeixen, degudament entregats, aquest cop, a la ciutat més convencional a través del paisatgisme de Michel Desvigne, que en aquell punt revertirà la urbanització del lloc fins a fer sortir els aiguamolls presents al substrat: així, el degradat d’edificis queda acompanyat per un degradat del substrat, de més dur a més tou. De més urbà a més natural.

El nou barri és, aleshores, un barri que permet relacionar i relacionar-se: relacionar parts de la ciutat. Relacionar els seus habitants. Relacionar els seus edificis fins a convertir-los en una col·lecció heterogènia d’organismes dissenyats per encaixar els uns amb els altres. Harmonia i tranquil·litat. I identitat: la identitat d’un tros tranquil de ciutat al bell mig de dues fites: la nova façana del Saona, singular i moderna, ara encaixada harmoniosament amb l’existent, i el teixit de la ciutat vella. La intervenció dels espais públics es reforça per uns edificis que tan serveixen per a allotjar funcions múltiples com per a crear paisatge. Herzog & de Meuron no han realitzat un pla que activi i signifiqui un barri: han aconseguit, a través d’ell, cosir dos teixits heterogenis, un d’ells en seriós perill de quedar despenjat de la resta de la ciutat.

Lyon és, en aquests moments, una de les ciutats que millor ha planificat el seu creixement a nivell europeu. I, després d’aquesta bona feina, segueixen treballant. No en va la ciutat ha estat declarada un dels llocs més agradables per viure d’Europa sencera.

(1) Primera película de la historia del cine: Obrers sortint de la fàbrica familiar Lumière als afores de Lyon.
(2) Enllaç al Barri dels Estats Units de Lyon, rastre de la Ciutat Industrial de Tony Garnier, obra del propi arquitecte.
(3) Enllaç al projecte de MBM per a Lyon de la mà del web dels seus col·laboradors Urbanic.
(4) Enllaç al projecte del Museu de la Confluència de Coop Himmelb(l)au.
(5) Enllaç al projecte de l’edifici Euronews, de Jakob & Macfarlainem, un dels últims edificis a completar la façana del Saona.
(6) Enllaç al projecte de Michel Desvigne per a la Confluència de Lyon.
(7) Enllaç al pla per a la Confluència de Lyon d’Herzog & de Meuron..
(8) Enllaç a l’edifici d’oficines que Christian Kerez desenvolupa al Barri de la Confluència de Lyon.
(9) Enllaç al projecte Yconne, de Jean Nouvel, un dels edificis singulars a edificar a la zona de torres de la Confluència.