Tancar
#construmat

Tornar a la secció Blog

Torre Hearst, Nueva York.

La tecnologia avança més de pressa que les condicions ideològiques i culturals que propicien un canvi en la manera d’entendre l’arquitectura. És a dir, històricament hi ha hagut més d’un moment en que s’han donat tots les condicions tecnològiques per a que aparegui un determinat moviment que canviï la manera d’entendre l’art, l’arquitectura o la societat, i fins que no ha aparegut la persona o la conjunció de persones o escoles adequada res d’això ha cristal·litzat.

Un exemple clar d’això el trobem en els inicis del Moviment Modern de l’arquitectura allà pels anys deu del segle XX. El Moviment Modern aprofita primer i desenvolupa i normalitza després un seguit de tecnologies que, comandades pel corpus filosòfic i teòric del moment, fa nínxol a la societat i la canvia. Però la tecnologia que aquest moviment fa servir no tan sols no era innovadora (ni ho era el seu ús), sinó que en alguns casos datava de dècades o segles enrere.

Als Països Baixos de finals del segle XVII i principis del XVIII la quantitat de vidre present a les façanes dels edificis comença a gravar-se amb impostos: si la façana té molt vidre significa que el propietari de la casa és ric. L’ostentació de la riquesa pren una forma que marca les places majors de moltes ciutats importants d’aquest indret, com les d’Anvers o Brussel·les, on el signe d’opulència és una façana gairebé sense parts massisses. Es podria arribar a afirmar que el mur-cortina neix per un propòsit de celebració. Això arrossega una forma i aquesta forma queda desvinculada de la seva capacitat d’estructurar edificis interessants. Queda fora de la seva capacitat d’abstraure’s de repetir-se, de seriar-se. Queda fora de convertir-se en una solució que pugui ajudar l’arquitectura. Queda convertida en un moment singular de celebració que passa per sobre de que sigui una solució nova i inèdita.

Edificis anglesos del segle XVIII com la interessantíssima residència-estudi-museu del gran arquitecte anglès John Soane ja compten amb una planta tècnica i calefacció central. Poc més tard Charles Barry i Augustus Pugin construeixen el Palau de Westminster per tal d’allotjar el Parlament d’Anglaterra. En ell s’assagen tantes i tan bones solucions tecnològiques que es pot parlar d’una de les primeres mostres de high-tech que hi pugui haver al món: grans llums, instal·lacions centralitzades, comunicacions… i aquest rellotge incapaç de retardar-se que és el Big Ben. Tot això quedarà emmascarat sota les estilitzades formes neogòtiques tan de moda a l’època, unes formes conservadores, fins i tot reaccionàries estilísticament que no tenen cap tipus de consonància amb el nivell tecnològic de l’edifici.

Obra Parlamento de Inglaterra
Parlament d’Anglaterra, de Claude Monet.

El que realment propicia que el Moviment Modern canviï respecte d’aquest substrat tecnològic subjacent és la decisió dels qui el creen de prescindir completament de la història. El Moviment Modern vol començar de zero. Per a fer-ho farà aparèixer com a noves coses que ja existien. Perquè al final la seva actitud respecte de la història tindrà alguna cosa d’impostada, sigui pel cas que els arquitectes del Moviment presten a l’arquitectura tradicional, sigui per la manera desprejudiciada amb que usen els models i els tipus proposats per l’arquitectura clàssica.

Però sota aquest ús intencionat de la història apareix una voluntat veritable de reconsiderar-ho tot, de partir de zero que constitueix un dels moments de novetat més interessants que ha tingut l’arquitectura des de la Grècia clàssica. Novetat sense invents, curiosament.

Aquest canvi també ve propiciat per un afany de novetat, o, si es vol, per un reconeixement social de la necessitat de novetat.

El moment actual, la nostra contemporaneïtat és exactament igual. En aquests moments (la dada és sobradament coneguda però mai està de més recordar-la) més d’un cinquanta per cent de la població mundial ja està vivint en ciutats. Els combustibles fòssils s’estan acabant i, pel camí, estan reconfigurant la geografia humana i econòmica del món. La població de la Terra ha ultrapassat ja els set bilions americans de persones. El reciclatge, el reús de les estructures existents, dels mobles, dels llibres, de qualsevol objecte, la redensificació dels centres urbans són temes presents que cal abordar amb urgència gairebé des d’un punt de vista d’estricta supervivència social.

Aquesta condició mundial actual demanda novetats. Novetats en la manera d’afrontar els problemes. Novetats tecnològiques per solucionar-los. Novetats per a poder conduir els brutals (la paraula brutal pren connotacions literals arrels dels darrers fets que passen tan a Europa con a Orient Pròxim) canvis socials que estan passant avui en dia, preludi dels més profunds que han de venir.

En el camp de l’arquitectura hi ha intuïcions i flaixos de veritable novetat en països com Xile, Espanya, Corea, Vietnam i principalment el Japó. Hi ha també molta voluntat de que això sigui així. L’arquitectura contemporània està cada cop més influenciada pels processos derivats de l’ús del BIM, que usat des del principi del projecte pot aconseguir que l’estructura d’un edifici arribi a quedar un 20% alleugerida respecte que la d’un edifici no concebut d’aquesta manera (cas de la Torre Hearst de Nova York, obra de Foster + Partners), no sense que això acabi afectant l’aspecte exterior de l’edifici a l’incidir directament sobre l’element més representatiu d’una torre: la seva cantonada.

Torre Hearst Nueva York
Torre Hearst, Nova York.

Dins el camp de la recerca i el desenvolupament s’està avançant en nanotecnologia (ja usada en, per exemple, els teixits de les butaques de nova generació o en algunes pintures autonetejables de façanes), materials ultralleugers de carboni o estructures que es construeixen a sí mateixes incorporant acabats i instal·lacions.

Tots aquesta tecnologia ja està present. Molta d’ella ja és comercial i està plenament en ús.

El que vol dir que el moment actual de l’arquitectura és com el moment immediatament anterior a l’aparició del Moviment Modern: tota la tecnologia necessària hi és, però manca el manifest.

O bé no existeix encara l’edifici que simbolitzi aquesta manera de pensar o bé no ens posem d’acord sobre ell. Encara que hi ha indicis: Toyo Ito i la seva òpera de Taichung, on plou dins el hall. L’edifici Fòrum de Barcelona, obra de Herzog & de Meuron i la seva planta baixa buida oberta a la intempèrie i als elements, amb la pendent natural del terreny, on fins i tot hi plou. La Casa Urbana de Ryue Nishizawa a Tòquio, a penes un passatge ocupat per unes petites plataformes on la vida s’organitza literalment bolcada al carrer. L’Espai Barberí de RCR amb les seves habitacions com pavellons sense comunicació interior, amb les seves parets sense pintar, amb la sala d’actes com a espai exterior.

Totes aquestes intervencions, totes aquestes obres són intents d’expressar una nova sensibilitat vers la persona i el medi. Cap d’elles ha aconseguit encara la categoria de manifest incontestable que al seu dia van tenir edificis com la Ville Saboye, l’Empire State o la Casa de l’Òpera de Sidney.

La necessitat de comunicar els canvis és peremptòria.

Falta debatre si aquesta falta de manifest és urgent o no. Falta seguir avançant i investigant sobre aquestes condicions. Plataformes d’intercanvi com Construmat, tan transversals i interdisciplinars com sigui possible, són una de les respostes. Només cal seguir insistint.