Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

Composición iniciativas para la visibilización
Composició representativa de les diferents iniciatives per a la visibilització de les dones arquitectes i l’intercanvi i debat sobre el rol històric i actual a la professió. Elaboració pròpia.

L’oblit de les dones i les seves aportacions a la història, en qualsevol activitat i àmbit del coneixement, pot suposar en principi una forma de descuit, de distracció, d’indiferència. Tanmateix, l’oblit és una contradicció en sí mateix, ja que tot i que emergeix com a involuntari, és possible donar compte d’allò que s’oblida i que hem deixat enrere. Aquesta antinòmia que suposa l’oblit de les dones no pot deslligar-se de les manipulacions i dominacions a les quals la memòria es veu sotmesa per raó de les distintes formes de representació del passat; una d’elles és la narració històrica.

Sabut és que la historiografia de l’arquitectura no representa una excepció: un factor comú enfonsa les seves arrels molt més enllà del camp arquitectònic per la qual cosa no hi ha prou amb fer un reconeixement de les absències femenines i les maneres de comunicar el passat si no és du a terme una profunda reflexió, històrica i interdisciplinar, sobre els mecanismes que han promogut i promouen aquesta discriminació. Reflexionar a partir de dues premisses irrefutables a la vegada que inicialment contradictòries pot ser un camí: la primera, que les dones han estat presents al disseny i construcció de les cases, equipaments i ciutats des d’èpoques remotes; el segon enunciat és la falta de referents d’arquitectes, fet que ha estat vigent en totes les èpoques i marcadament des del segle XX en endavant, amb la massificació editorial i l’eclosió dels mitjans de comunicació i els seus diferents per a la difusió de l’arquitectura.

Portadas de bibliografía
Portades de bibliografia referent de la teoria i la història de l’arquitectura del segle XX. Edicions en idioma espanyol. Elaboració pròpia.

Si les dones han estat actives i presents en tots els moments històricament decisius de la cultura, per què s’oblida a les dones arquitectes?, per què, com expressa Celia Amorós, no queda rastre de l’entrada de les dones a l’espai públic, i s’esborren les empremtes?, per què no es consolida al nostre imaginari col·lectiu professional la figura i les aportacions de dones arquitectes amb la mateixa força i en igualtat de condicions que les masculines? “La meitat de la intel·ligència del planeta” ha estat subestimada en erigir-se la creença que les arquitectes no van formar part de la història arquitectònica o que les seves contribucions no han estat suficientment destacables per tal de ser publicades; o en els casos en que sí han estat considerades, s’assumeix que van ocupar un rol secundari, d’inspiradores, col·laboradores i protagonistes “d’arts menors”.

Guerrilla Girls
Existeix una història no explicada on les dones arquitectes també son protagonistes. La historiografía arquitectònica, igual que a l’art, ens presenta un relat parcial. Guerrilla Girls, You’re Seeing Less than Half the Picture, 1989. Copyright © Guerrilla Girls, cortesia guerrillagirls.com

Aquest escenari d’absència de referents femenins serà conseqüència principal de la identitat que la cultura arquitectònica ha construït i assignat a les dones en les seves distintes pràctiques i convencions -com exposa Marc Wigley, als rituals de legitimació, pràctiques de contractació, sistemes de classificació, imatges de publicitat, codis legals, estructures salarials, política editorial, llenguatge, protocols d’edició, crèdits de projectes, entre d’altres- i per tant als seus relats historiogràfics. Aquesta identitat es reforça i es retroalimenta en les narratives d’exclusió que no son una altra cosa que el resultat de la discriminació per gènere en tant definició de rols i capacitats. Però, l’exclusió al relat no és l’única pràctica discriminatòria. Associat a la lingüística, un llenguatge no sexista és aquell que no exclou, cert, però és aquell que tampoc oculta, subordina ni infravalora.

A la seva vegada, aquestes narratives excloents de les dones no poden dissociar-se de les narratives d’exaltació, és a dir, d’aquells relats en la matriu de la qual es troba l’essència dels aspectes que defineixen la masculinitat. Segons Luis Bonino es descobreixen quatre creences bàsiques en aquesta construcció: l’autosuficiència prestigiosa, la heroïcitat bel·licosa, el respecte a la jerarquia i la superioritat sobre les dones i l’oposició a elles. En l’elaboració dels relats arquitectònics estarà implícita llavors la representació històrica que s’ha fet de les dones com a diferents de “l’home”. En aquest sentit Rosi Braidotti assenyala la paradoxa que s’observa en el fet que les dones siguin definides per altres, ja que acaben per ser definides com a “altres”: “son representades com diferents de l’Home i a aquesta diferència se li dona un valor negatiu”. Aquesta diferència constituirà un tret d’inferioritat que, com expressa l’autora, s’assumeix com a normatiu dins dels arguments de la misogínia present a la nostra cultura.

En aquest sentit, l’anàlisi dels textos fonamentals del segle XX prova que la discriminació també es troba en les formes de produir i treballar ja que es reconeix el treball individual per sobre el de l’equip dificultant encara més la presència de les dones als textos. Hi abunden les narratives sobre edificis o plans urbanístics emblemàtics als quals se’ls hi assigna una autoria única. Alguns exemples son la Unité d’habitation de Marseille, on Charlotte Perriand i Blanche Lemco van ser responsables del disseny de la cuina i la zona de jocs i guarderia de la coberta respectivament, la coautoria com la d’Anne Tyng a obres com la City Tower o els treballs de gran responsabilitat que Jane Drew o Urmila Eulie Chowdhury van dur a terme a la ciutat de Chandigarh.

Tampoc han tingut reconeixement disciplinar ni mediàtic altres àrees del desenvolupament professional més enllà de l’obra construïda o el projecte -com l’urbanisme, paisatgisme, disseny, estructura, història, teoria, crítica, ensenyament, etc.- i encara menys si no provenen de països centrals d’Occident. Fins i tot formant part d’un cercle privilegiat i al pol dels canvis de la modernitat, el treball polifacètic que va fer Lilly Reich, cofundadora de la Deutscher Werkbund i la seva directora entre 1922 i 1926, professora de la Bauhaus de Berlín i Dessau i coautora del pavelló de Barcelona i la casa Tugendhat, és un dels grans relats als relats històrics. O contribucions en l’àmbit de la planificació urbana, com el Pla Regulador d’Àmsterdam atribuït només a Van Eesteren i ometent el treball de Jakoba Mulder; la ciutat de Canberra autoria adjudicada únicament a Walter Griffin excloent a Marion Mahoney; o Catherine Bauer qui és omesa sistemàticament i el seu llibre Modern Housing és citat en comptats casos de manera perifèrica.

Vàries de les professionals que van destacar a l’avantguarda arquitectònica d’entreguerres van ser integrants actives dels CIAM a les seves distintes edicions: Margarete Schutte-Lihotzky, la destacada trajectòria de la qual es remunta als treballs amb Adolf Loos a l’administració pública aportant innovació a l’arquitectura domèstica i la labor de la qual va ser essencial per al Projecte Habitacional de Neues Frankfurt, autora de la cuina de Frankfurt, col·laboradora i redactora de la Revista Das Neue Frankfurt (1926-1930), va participar també juntament amb Lotte Stam Beese dels projectes soviètics a les Brigades May; Helena Syrkusowa, arquitecta i professora polonesa, cofundadora del grup Praesens (1925) vinculada fortament als CIAM dels quals en va ser vicepresidenta entre 1945 i 1954 va ser una de les editores de la Carta d’Atenes (1933); Minette De Silva, representant i pionera de Moviment Modern regional a Sri Lanka, dissenyadora, editora i redactora de la revista Marg va ser delegada per Ceilan i Índia als CIAM fins l’any 1956; Sadie Speight qui rep la medalla de plata del Royal Institute of British Architects al 1930 i va ser coautora de la publicació Circle, un manifest de l’art constructivista l’any 1937; Jane Drew destacada arquitecta britànica el treball internacional de la qual estava arrelat a l’economia, el confort i la qualitat ambiental, va ser fundadora y promotora del Grup d’investigació M.A.R.S. per difondre les idees y pràctiques del Moviment Modern a Gran Bretanya; o Jacqueline Tyrwhitt, urbanista britànica, periodista, editora i educadora, va ser clau en la xarxa transnacional del període modern de postguerra, teòrica del disseny comunitari descentralitzat, l’arquitectura residencial i la reforma social, va editar llibres com Patrick Geddes in India (1947), Human Identity in the Urban Environment (1971) o les actes del VIII Congrés del CIAM. El cor de la ciutat: per una vida més humana de la comunitat on també hi va escriure.

Totes elles van ser protagonistes en grups de reflexió i investigació als seus respectius països i internacionalment, van compartir amb els seus socis i col·legues homes àmbits de treball, experiències i sabers i van deixar assentades les seves opinions en projectes, estatuts, articles o publicacions. Totes elles apareixen i desapareixen de la història de l’arquitectura en què preval i es reconeix una única manera en l’acció i als discursos estructuradors de gèneres duals i excloents que no reconeixen altres genealogies. Un sistema de valors que constitueix la ideologia dominant, ja sigui de classe, ètnica o de gènere que imposa d’aquesta manera els seus mecanismes, contextualitza, i obliga a la història i en conseqüència a la historiografia.

Índice de nombres
Índex de noms. L’ús de la inicial és un criteri no sempre empleat amb rigor equànime és una pràctica d’invisibilització recurrent que, tot i que no respongui a una voluntat editorial explícita de desacreditació, perjudica més a dones que a homes ja que, a causa del predomini de figures masculines i la falta d’informació prèvia sobre les contribucions de les arquitectes, es tendeix a suposar que la identitat és d’un home. Font: elaboració pròpia.

Tanmateix, existeixen i han existit reductes alternatius, de resistència, de reivindicació, que s’oposen a aquella història oficial i proclamen una història inclusiva. En aquests espais, s’emmarquen els processos de construcció i reconstrucció de la memòria col·lectiva, que és canviant, està viva i és imprescindible per donar batalla al relat que se’ns ha imposat.

Si, l’oblit està ple de memòria i sense ella estarem condemnades a “l’etern retorn”.

En aquest sentit l’activisme feminista treballa per sensibilitzar, protegir i impulsar els drets dels col·lectius de dones. Accedir als espais on s’organitza l’opinió pública és una manera de generar reflexió i conscienciar perquè els reclams i la necessitat de reivindicació provinguin de tota la societat. A partir de 2014 es percep un increment de les publicacions i enquestes sobre la situació de les dones a la professió, especiada i paulatinament, primer amb caràcter commemoratiu al mes de març. Però s’hi van propagar també els blocs, les pàgines web i la generació de xarxes, els col·loquis, trobades i congressos, s’hi van recuperar les teories crítiques, biografies d’arquitectes i dissenyadores escrites amb anterioritat -majoritàriament per dones- i també les accions de molts col·lectius que venien treballant en urbanisme feminista des de feia ja dècades. L’any 2018 i en el que portem de 2019 en arquitectura i en totes les professions la reivindicació s’ha fet evident. Dones vinculades a l’arquitectura ens trobem per compartir coneixement, reflexionar, debatre, qüestionar i teoritzar. També a les arts i la cultura en general s’evidencien transformacions en continguts, accions i reivindicacions. Al carrer i als barris. A nivell global i local. Estem vivint els anys del feminisme… La quarta onada? El nostre moment actual honra, recull i aprèn de les experiències del passat. Els feminismes han esdevingut immensos, diversos i en alguns aspectes contradictoris. Les dones tornem a re-conèixer-nos com a col·lectiu i valorem les nostres diferències; la multiculturalitat, la diferència de classe i el context sociopolític, circumstàncies que ens separen a la vegada que ens troben en una subjectivitat comunitària del jo femení. Un context favorable per canviar el punt de vista, per a la problematització, la reinterpretació i la mirada conscient des del nostre present de cara a crear sistemes de valoració diferents als tradicionalment avalats .

Portadas de revistas
Tres portades de revistes dedicades a la visibilització de les aportacions de dones arquitectes així com a la crítica, teoria i estudis feministes. The architectural Review. Febrero, 2018; Revista Dearq 20. Mujeres en la Arquitectura. Julio, 2017; Revista ÁBACO 95-96. Es tiempo de mujeres. Problemas, potencialidades y visibilidad en el ámbito de la arquitectura. Diciembre, 2018.

El foment d’un pensament crític requereix de la formulació de noves preguntes i una profunda reflexió que impliqui les esferes del que és personal al que és polític, d’allò domèstic a allò institucional i d’allò local a allò global; sobre les diferències sexuals i les oportunitats i amenaces que d’aquestes se’n deriven a la professió; la urgència d’academitzar la història de les dones i consolidar una genealogia pròpia; així com l’actualització dels conceptes de maneig i organització del poder vinculats a l’autoritat i legitimitat de les dones arquitectes.
Si la memòria suposa recuperació, una contramemòria implicarà desvetllament, revisió i canvi de trajectòria. Revisar el que ens ha vingut donat i aprofundir en tots aquells antecedents generadors de crítica sorgits en moments de profund canvi social, des de les propostes constructives i urbanes de dones arquitectes silenciades a l’extensa producció teòrica feminista dels anys setanta, per posar dos exemples. Només així podrem reescriure una història més àmplia, justa i inclusiva i aspirar a un canvi de paradigma cap a la igualtat real.

Bibliografía

AMORÓS, Celia. Espacio público, espacio privado y definiciones ideológicas de “lo masculino” y “lo femenino”.
Feminismo, igualdad y diferencia, UNAM, México, 1994, p. 193-214.

ARIAS LAURINO, Daniela.
La construcción del relato arquitectónico y las arquitectas de la modernidad. Un análisis feminista de la historiografía, Tesis Doctoral, UPC, 2018.

BONINO, Luis. Masculinidad hegemónica e identidad masculina.
Dossiers feministes, 2003, vol. 6, p. 7-36.

BRAIDOTTI, Rosi.
Feminismo, diferencia sexual y subjetividad nómada, Barcelona: Gedisa, 2004.

COLOMINA, Beatriz. Battle lines: E. 1027.
Culture, Theory and Critique, 1996, vol. 39, no 1, p. 95-105.

HEYNEN, Hilde. Places of the everyday. Women critics in architecture.
Proceedings of the Conference, Gendered Landscapes. An Interdisciplinary Exploration of Past Place and Space (2000), 113-120.

MCDOWELL, Linda.
Género, identidad y lugar: un estudio de las geografías feministas, Universitat de València, 2000.

MARCIANI, Florencia; MOISSET, Inés; LAURINO, Daniela Arias. Un día una arquitecta: tres años de activismo hacia la inclusión.
Ábaco: Revista de cultura y ciencias sociales, 2018, no 95, p. 73-81.

MOISSET, Inés; Las arquitectas, el Pritzker y otros premios. Fundación arquia Blog, 2019.

MUXÍ MARTÍNEZ, Zaida.
Mujeres, casas y ciudades. Más allá del umbral, Barcelona, dpr-barcelona, 2018. 345 pp.

RICOEUR, Paul.
La memoria, la historia, el olvido. Madrid: Trotta, 2003.

Blogs i webs de referència
Col·lectiu Punt 6

Dexenero

Equal Saree

Feminino e plural

International Archive of Women in Architecture (IAWA)

MoMoWo: Women’s creativity since the Modern Movement

Mujer Arquitecta

Mulheres na Arquitectura

Parlour – women, equity, architecture

Soyarquitecta.net

un día | una arquitecta

Women can build

Nota: “L’oblit està ple de memòria” és el títol d’un llibre de poesia de Mario Benedetti publicat per Editorial Seix Barral l’any 1995.