Podríem dir que Patrick Blanc va ser el precursor del que avui denominem jardí vertical. Tanmateix, el sistema ideat pel botànic francès no és més que un entre els molts que actualment es comercialitzen al mercat. El que és cert és que gràcies a ell es va popularitzar el concepte i avui les façanes vegetals son un recurs cada vegada més comú per suplir la deficiència de verd en edificis corporatius, hotels, restaurants o fins i tot en edificis d’habitatges plurifamiliars, en què cada metre compta i enjardinar en horitzontal no és sempre assumible.
Potser aquest sigui l’èxit dels jardins verticals per als seus promotors: el compromís entre no consumir superfície i l’impacte verd que generen des del primer moment. Si a això li afegim els beneficis directes per a la salut, doncs consumeixen C02, generen oxigen, fixen la pols atmosfèrica, atrapen els metalls pesats i funcionen com a potent aïllant tèrmic i sonor, els murs verds es converteixen en una solució òptima per als entorns urbans.
Val a dir que no tot són facilitats, girar el pla d’un jardí 90º implica una alteració en l’equilibri natural del sòl que s’ha de compensar amb solucions tècniques que no esgotin els nutrients del substrat, però també implica un canvi de concepte del que entenem per jardí per als seus usuaris: la superfície vegetal passa a ser un teló de fons, una façana o un quadre a admirar, en definitiva un paisatge per ser vist i no per ser transitat o en el qual romandre-hi.
La complexitat de resoldre aquest repte es tradueix en multitud de sistemes comercialitzats, ja siguin de feltre, de cel, modulars, plantats in situ, plantats en viver, hidropònics o amb substrat tradicional… I és que com sol succeir en arquitectura, no hi ha un sistema òptim per construir un jardí vertical, sinó més aviat un ventall de solucions que s’han d’adaptar al projecte en funció dels seus condicionants de disseny, la seva situació, la seva escala o el seu pressupost. A continuació, exposem alguns casos que resolen de forma molt diferent el desafiament d’enjardinar en vertical.
Amb un sistema compost per més de 400 jardineres convencionals de substrat vegetal, l’arquitecte Félix González Vela i el paisatgista Manuel Pasquín Agero van concebre un jardí inspirat en els Jardins Penjants de Babilònia que servís per proporcionar vistes a les habitacions orientades al pati interior de l’hotel. No obstant això, el jardí del Sant Domingo ha aconseguit molt més, absorbeix 25.000 kg de CO2 a l’any i genera la quantitat d’oxigen que consumeixen unes 200 persones al dia.
Els seus dissenyadors van saber convertir en oportunitat les bastides de la construcció anterior, que avui constitueixen un esquelet d’uns 300 metres lineals que suporta el jardí. El principal avantatge del sistema és l’accessibilitat per al manteniment, ja que les bastides propicien passadissos transitables interiors que eviten l’ús de grues o plataformes elevadores. A més, amb aquest senzill gest s’aconsegueix una magnífica càmera d’aire que evita l’aparició d’humitats i funciona com a potent aïllament tèrmic i acústic.
Les jardineres acullen més de 2.500 plantes entre les quals es troben arbustos, enfiladisses, herbàcies i arbres, alguns dels quals arriben als 5 metres d’alçada. És important destacar la sostenibilitat del projecte complet, ja que part de l’aigua de les dutxes i lavabos de les habitacions de l’hotel es recull, filtra i depura per ser reutilitzada en el sistema de reg per degoteig. A més el jardí penjant incorpora una cascada de 20 m d’alçada que garanteix un nivell d’humitat constant. Amb 844 m2 de superfície és el jardí vertical més gran d’Espanya.
A Colòmbia es troba el jardí vertical més gran del món construït fins al moment. Executat per la companyia colombiana Groncol amb tecnologia de l’empresa espanyola Paisajismo Urbano, compta amb una superfície de més de 3.100 m2 i una cobertura vegetal composta per prop de 115.000 plantes de 10 especies i 5 famílies diferents.
La façana de l’edifici Santalaia és un veritable ecosistema vertical al bell mig de Bogotà, un projecte que ha potenciat l’ús d’espècies endèmiques i en perill d’extinció i que s’ha convertit en un atractor de fauna. Amb tal densitat de plantes per metre quadrat produeix l’oxigen que necessiten més de 3.100 persones a l’any, processa uns 775 quilograms de metalls pesants i filtra més de 2.000 tones de gasos nocius, segons expliquen el seus dissenyadors.
El sistema ideat per al Santalaia és de gran lleugeresa i es composa de quatre capes. La primera està formada per un rastrelat metàl·lic sobre el quals es disposen els panells impermeables que conformen la segona capa. Sobre els panells es fixa una doble capa de material tèxtil que serveix al mateix temps de suport i de substrat hidropònic per a l’última capa, la que correspon a la vegetació. A la capa tèxtil se situa també el sistema de rec, que permet accedir-hi fàcilment en cas necessari.
En aquest jardí cada gota compta i és que el rec està dividit en més de 40 sectors que es regulen d’acord amb la humitat i la radiació solar, però a més el sistema compta amb recollida d’aigua de pluja i una planta de tractament que recicla l’aigua sobrant del mur verd igual que les aigües grises de l’edifici per recircular-les i incorporar-les al sistema
Al projecte del Bosco Verticale, Stefano Boeri substitueix els materials tradicionals de revestiment per pantalles de vegetació de tal manera que les plantes actuen com una extensió de l’envolvent exterior de l’edifici. Més que un jardí vertical, l’arquitecte internacionalment reconegut, va dissenyar una façana viva que consta de dues torres de 80 y 112 metres que alberga 480 arbres grans, 300 arbres petits, 11.000 plantes perennes y 5.000 arbustos
La selecció d’espècies és el resultat de tres anys d’estudis duts a terme juntament amb un grup de botànics i etòlegs. Les plantes que s’utilitzen a l’edifici van ser prèviament cultivades en un viver emulant les condicions a les quals es trobarien al balcones. El bosc vertical construeix un microclima capaç de ser habitat per ocells i insectes, i compta amb un cens inicial de 1.600 exemplars d’aus i papallones.
El de Milà no és l’únic bosc vertical, l’oficina de Boeri ja té en marxa projectes similars a París (Forêt Blanche), a Utrecht (Torre Hawthorne) o a Nanjing, Xina (Nanjing Vertical Forest).