Tancar
#construmat

Tornar a la secció Blog

Investigar la pròpia naturalesa dels materials és fonamental per a tu a l’hora de projectar. Com tries els materials més adequats per a cada projecte?

A l’hora de triar els materials per a mi hi ha tres factors importants a tenir en compte: Primer, definir què vol transmetre la tectònica de l’espai. Per posar un exemple sense revelar molt, al projecte per a BBConstrumat els materials intenten ser didàctics respecte a la manera d’entendre la construcció. La construcció conforma a través de dos tipus de materials: els estereotòmics que parlen sobre el mineral, el pes, la compressió, el apilar i/o els materials que treballen sobre allò tèxtil, la lleugeresa, la tracció, el penjar. En conseqüència, els materials triats per a la fira responen a això: un treballa sobre els estereotòmic i l’altre sobre el tectònic, i volen explicar-se de manera fenomenològica i també didàctica.

El segon factor és la proximitat, la disponibilitat, com si es tractés d’una construcció animal, és a dir, l’animal que construeix el seu hàbitat recorre a allò disponible al seu entorn. En el nostre cas, perquè sigui un element autosuficient s’utilitzen uns materials que siguin fàcils de trobar i propers. Es tracta d’uns elements que no són esquelet o múscul o pell, sinó que són les dues coses al mateix temps. Són espai.

I el tercer, i no per això menys important seria el com s’ha d’executar, és a dir, quins són els mecanismes i les accions per construir? No és el mateix construir amb una empresa constructora o amb estudiants, amb una comunitat o amb una família. Cal entendre quina és la màquina que construeix per definir l’elecció del material.

Josep Ferrando

Hi ha algun material que hagi donat un resultat inesperat, per la raó que sigui?

Tots. Precisament el que busco és l’inesperat, busco treballar amb materials que desconegui per aprendre d’ells i així intento que cada projecte sigui l’excusa per aprendre alguna cosa. La meva intenció mai és projectar resultats sinó projectar processos: sotmeto aquests materials a una certa investigació i des l’inesperat es comencen a construir regles. El que busco és començar a domar el material per poder “dialogar” amb ell. No es tracta de domesticar el material perquè faci el que jo vull si no entendre el que el material vol i així començar a establir regles o lleis de projecte que tinguin al a veure amb les característiques i el caràcter del material.

Treballes en projectes molt diversos, començant per peces de mobiliari com la cadira Biennale, fins a grans edificis públics com la Universitat de Buenos Aires, ara en construcció, hi ha elements comuns en la forma de projectar a escales tan diferents?

Sí, n’hi ha. Un d’ells per exemple és la confiança en la tectònica per a la definició de la forma. Gairebé seria el més important. Per tant, podem llegir la cadira com una construcció i l’edifici com un moble: en realitat tots ells són construccions. A la cadira es pensa com en la construcció d’un element que no només genera confortabilitat sinó que és un pla a 45 cm del terra. S’entén com una construcció que defineix aquest pla, i que compleix amb la confortabilitat. En definitiva, és una construcció, una estructura en la qual et pots asseure.

L’edifici de Buenos Aires, a la vegada, és un ‘moble’, tot el gruix de la seva façana conté l’estructura i les instal·lacions per alliberar la planta de 20x60m la qual cosa implica que tota la ella es converteix en una envolvent de 1,80 m de profunditat. En realitat, és un moble intel·ligent que conté tot: el pes, l’estructura, l’envolvent, les instal·lacions, etc.

La confiança en la tectònica per a la definició de la forma, no la forma imposant-se a la construcció.

Això val per a totes les escales. És important recollir en cada projecte diferents escales al mateix temps. Per exemple, és important que la cadira no només reconegui una escala humana sinó també una escala de major dimensió igual que la Universitat no només reconegui una escala urbana sinó a la seva vegada que reconegui l’escala humana de qui l’habita.

La maqueta és una eina de treball però alhora, per a tu, un projecte en si mateix. Com dialoguen la representació i l’objecte final?

És una bona pregunta perquè precisament jo sempre distingeixo entre ‘making models’ i ‘building models’.

Quan fas ‘making models’ amb els plànols que tens a sobre la taula ja pots fer la maqueta. Però en canvi el procés de ‘building models’ (construir maquetes) necessita de plànols de construcció de la maqueta. Llavors, quina diferència hi ha?

Construir una maqueta significa entendre les característiques del material, el pes, la manera de tallar-se, la manera de acoblar. Quan fas una maqueta les coses s’aguanten simplement per acumulació de cola, de cua. En canvi, la maqueta construïda no confia en l’adhesiu per a la seva construcció i la seva sostenibilitat, sinó que confia en entendre bé la construcció, en com s’estan acoblant les coses, com s’estan apilant, com s’estan penjant … Necessita la precisió de la construcció.

Per maquetes com les de l’exposició de la Galeria Aedes o del Museu MAM de Rio de Janeiro, la recerca va ser aquesta.

El repte va ser construir 12 maquetes amb 6 materials diferents (2 maquetes per material): l’acer, el vidre, la fusta, la ceràmica, la pedra i el formigó. Obligar-se a construir 12 projectes a 1: 100 significa establir quins són els límits dels materials a aquesta escala i per tant, investigar sobre el material. Investigar a través del ‘building models’ i no del ‘making models’ fa que sigui un instrument d’aprenentatge i que no només es limiti a ser la representació d’un projecte

Parlant de l’aspecte de la innovació i tecnologia, en l’arquitectura, veus alguna novetat rellevant en l’horitzó?

Sobre la tecnologia, crec que és molt important tenir en compte la industrialització de les coses i el significat d’ella. Industrialitzar és sinònim de perfectibilitat. El fet de construir al taller una cosa que pots testejar pel que fa a permeabilitat a l’aigua o pel que fa a permeabilitat a la temperatura et permet fer les coses més perfectibles i seriades possible.

Hi ha un tema de tecnologia que afavoreix la perfectibilitat i al mateix temps fa que els espais siguin molt més versàtils, flexibles, canviables, permutables en el temps. Per tant per a mi la innovació té a veure en com això es treballa sense perdre la tradició, allò artesà… etc.

És el mateix que passava amb temes energètics fins fa poc temps: la sostenibilitat gairebé havia de demostrar-se d’una forma, una mica insultant, pornogràfica; hi havia un edifici qualsevol però de sobte estava ple de plaques solars per tot arreu. Per a mi era com pornografia de la sostenibilitat. Em sembla que ara hi ha arquitectes excel·lents que estan treballant de forma molt intel·ligent com Lacaton & Vassal entre d’altres. Ells estan evidenciant que la sostenibilitat no té a veure amb la demostració dels artefactes o artefactes que acompanyen un edifici, sinó que entenen des del sentit comú l’edifici per a la construcció de l’espai sostenible.

Segons el meu parer la tecnologia i la innovació del futur estan associades a l’energia, l’estalvi energètic, a fer cada vegada edificis més eficients des de tots els punts de vista. És la idea que deia abans de la perfectibilitat.

Ara estàs treballant en el disseny integral de les zones comunes del proper BBConstrumat. Sembla un repte molt interessant. Quines oportunitats ofereixen per a un arquitecte aquests tipus d’encàrrec?

El projecte uneix dues coses que normalment són contradictòries: d’una banda, els espais efímers moltes vegades són projectes de petita escala i en canvi això és un objecte de gran escala. Estem parlant de 3000 m2 d’espais comuns, una dimensió que normalment està associada a un equipament públic. Per un altra banda, em sembla molt interessant el repte de pensar com faig un volum d’espai que té a veure amb el perenne a través d’un pensament caduc? Llavors, com puc treballar? Aquí és on es pot començar a anunciar alguna cosa sobre el projecte que estem fent per a BBConstrumat: treballem amb uns materials que van a tenir un cicle de vida més gran que aquests 10 dies de fira.

Per tant, el que es farà és que aquests materials permetin construir a l’escala que es requereix (3000 m2) i dins d’un espai firal, però que al mateix temps s’entengui des del seu ús efímer en el temps. És un repte important i una oportunitat per donar visibilitat ala manera de pensar de l’estudi.