Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

A cura d’Andreas Angelidakis, Carlos Bayod (Factum Art), Nerea Calvillo (C+), Lluis Alexandre Casanova and Marina Otero (After Belonging Agency), Daniel Fernández Pascual and Alon Schwabe (Cooking Sections), Teresa Galí-Izard, Marteen Gielem (Rotor), Anab Jain (Superflux), Lydia Kallipoliti, Mireya Luzarraga and Alejandro Muiño (Takk), Nacho Martin (Mi5, IED), Lee Moreau (Continuum), Anna Puigjanner (Maio), Philippe Rahm (Philippe Rahm Architectes), Yoshi Tsukamoto (Atelier Bow Wow), Liam Young (Tomorrows Thoughts).

Discussing Innovation Foro

La innovació ha definit, des de la Revolució Industrial, la relació entre cultura, invenció, producció i economia. Al segle XIII la paraula innovació va ser encunyada com un terme legal per referir-se a les idees que, des de la ciència, desafiaven els dogmes religiosos. Al segle XIX ja se la considerava l’aliança entre el disseny i la indústria. El 1939 Joseph Schumpeter va establir la distinció que ha predominat des d’aleshores: la innovació com un acte de creativitat intel·lectual que es produeix planificant un impacte social i com a part d’un pla de negocis. En un moment en què les nocions d’impacte, del fet social i dels negocis evolucionen i es diversifiquen i en què nous paradigmes científics, polítics, tecnològics i econòmics obren noves possibilitats, és el moment de tornar a fer-se les preguntes “què és la innovació?” i “què pot arribar a ser?”.

Aquest ha estat l’objectiu del simposi Discussing Innovation, celebrat a Barcelona com a part del programa d’activitats de Construmat 2017 durant el 23 i el 24 de maig. Es tracta d’un debat organitzat a partir de quatre taules temàtiques i amb ponents d’indiscutible prestigi, tots vinculats a la recerca i al disseny arquitectònic.

Dimecres 24 de maig

Discussió #1. Descripció crítica

Una part important de l’arquitectura contemporània ha treballat per diluir els límits entre disseny i descripció. En els treballs de Takk o de Factum Arte, la creació de plataformes d’informació és la missió principal del disseny. En tots dos casos es parteix de la necessitat de reconèixer que la creació de fitxers que contenen la descripció col·lectiva del que existeix té una dimensió material que és el resultat dels processos de disseny. Aquest disseny requereix, com en el cas de Factum Arte, la innovació tecnològica i fins i tot el desenvolupament d’eines tecnològiques específiques, però també suposa un desafiament polític (tal com assenyalen tant Takk com Factum Arte), ja que inevitablement contribueix a gestionar inclusions, exclusions, distribucions de rols i capacitats i accessos. En el cas de Factum Arte, això ha permès entendre com les obres d’art i les obres d’arquitectura actuen com a contenidors d’informació i com en la seva gestió sorgeixen conflictes als quals només es pot respondre mitjançant l’evolució del món material. Takk explora les possibilitats de la inclusivitat ecològica i cosmopolítica com un camp de treball nou.

Anna Pugjaner planteja el context dels equipaments compartits (principalment en el cas de les cuines col·lectives) com un camp d’invenció arquitectònica, per a la qual cosa es recolza en l’estudi de realitats localitzades en diferents moments històrics i emplaçaments geogràfics. Participant de la tradició arquitectònica del learning from, mostra les possibilitats que sorgeixen de pensar la complementarietat entre els elements residencials i les infraestructures quotidianes compartides.

La conversa, per tant, mostra les col·laboracions i els conflictes entre tres perspectives des de les quals es poden plantejar la gestió de la informació i el recompte en la innovació: la discussió de la materialitat del fitxer, les seves tecnologies i els seus parlaments; l’etnogràfica, i la basada en el seguiment dels canvis de paradigma.

Liam Young planteja una lectura crítica i narrativa d’un món en què, en les últimes dècades, els processos d’innovació tecnològica s’han concentrat en el context de les creixents corporacions transnacionals. La seva obra també explora formes específiques de resistència que han sorgit com a resposta a aquesta concentració de la innovació. Aquest recompte dona un nou sentit d’urgència i de valor polític als processos pels quals evolucionen assumptes quotidians com ara la comunicació, la transparència processual, l’extracció, les transformacions materials o la reproducció. Des d’aquest sentit d’urgència, cal detectar quines són les formes alternatives de política. Aquesta part final de la intervenció anuncia el tema de la discussió següent.

Discussió #2. Polítiques de les tecnonatures

Nerea Calvillo, Philippe Rahm i Cooking Sections treballen revisant l’estatus polític contemporani del que es considera “natural” i la seva independència del que és tecnològic. En el cas de Calvillo, reconeixent un espai de regulació, conflicte, composició i activisme a les aeròpolis, que són els territoris aeris en què es troben, interactuen i disputen entitats heterogènies humanes i no humanes i on la intervenció és sempre reactiva (mai autoreferencial, sinó que respon a realitats prèvies) i interescalar. Calvillo presenta una sèrie d’experiments en els quals grans transformacions de l’aire són respostes per teixits ciutadans en associació amb dispositius tecnològics que operen a diferents escales. Philippe Rahm, en canvi, planteja una connexió entre el fet fisiològic i el fet climàtic, una visió expandida i ecosistèmica dels processos metabòlics que, en el seu treball, ofereixen oportunitats per a la invenció. Presenta diferents casos en els quals la relació entre cossos i climatologies queda redefinida per la mediació de tecnologies desenvolupades per part de l’oficina que dirigeix. A Cooking Sections exploren la manera com el que és comestible registra processos i conflictes geopolítics i hi pren part. L’estudi detallat d’un gran nombre de casos de desplaçaments transnacionals els permet detectar la manera per mitjà de la qual la socialització de noves presències desencadena processos d’adaptació i disputa en què guanyen visibilitat les lògiques soterrades que orienten l’acció col·lectiva. La seva obra inclou una gran quantitat d’invencions arquisocials: institucions que plantegen mercats alternatius, que desvaloritzen actius immobiliaris o que rearticulen, mitjançant accions quotidianes, grans territoris.

Dijous 25 de maig

Discussió #3. Operar en el present. Escalatge

L’agència After Belonging explora una condició contemporània en alça: la substitució de l’arrelament espacial, material, social i polític pel desplaçament, els corrents migratoris i els processos de desigualtat o exclusió. Aquesta transformació massiva és el resultat de tensions mediambientals, de la crisi del model d’estat nació, de la globalització dels recursos, els impactes, les comunicacions, la capacitat militar i les economies, però, per la seva dimensió i la radicalitat amb què imposa canvis en l’estructura dels ecosistemes contemporanis, comporta la necessitat i l’oportunitat de plantejar una evolució en la manera com es pensen i s’apliquen les pràctiques de disseny i de desenvolupament tecnològic.

Lydia Kallipoliti rastreja, en el seu treball, la relació entre felicitat i toxicitat des dels anys de la guerra freda fins a l’actualitat. Casos com els dels parcs Disney permeten detectar que la producció d’una societat “feliç” va estar directament relacionada amb el desenvolupament de sistemes sanitaris que construïen àmbits de toxicitat especialitzats per mitjà de la segregació i de la invisibilització d’una part de l’espectre material. El disseny apareix, en aquests casos, com una manera d’acoblar transformacions mediambientals amb la producció de tipus de subjectes específics.

Mitjançant el desenvolupament en el temps d’una línia de bolquers, Lee Moreau presenta l’estructura de treball i les metodologies que segueixen els processos d’innovació en els contextos industrials i empresarials. També permet detectar com un assumpte tan rellevant com és el paper que els bolquers en les cures infantils desencadena tot un seguit d’ajustos tecnosocials que entren en joc des de l’escala del territori a la de la relació d’un infant amb el seu entorn immediat o en la construcció de la seva subjectivitat. Aquesta obra, molt relacionada amb els processos que estudien, des d’altres perspectives, Lydia Kallipoliti o Nerea Calvillo, mostra com els processos d’innovació, en lloc d’estar basats en dinàmiques de resolució de problemes, suposen, en realitat, processos de reconstrucció permanent del fet social.

Marteen Gielen presenta els resultats d’un extens projecte desenvolupat pel col·lectiu al qual pertany, Rotor, per tal de donar valor al gran flux material de components, fragments i equips arquitectònics recuperats d’edificis en procés de demolició. La tasca de Rotor està encaminada no només a fomentar la reutilització de dispositius existents, sinó a la reinserir-los en els circuits de valor per mitjà de la catalogació i la personalització. Aquesta perspectiva li permet, també, valorar on es troba localitzada la inversió material en edificis existents.

Discussió #4. Restitució

Anab Jain proposa utilitzar escenaris de futur, renderitzats per mitjà de produccions audiovisuals, com a eina per portar a l’extrem els posicionaments tecnosocials disputats en l’actualitat. En la feina que fa a l’oficina de Superflux, s’escenifiquen les possibles trajectòries evolutives de tecnologies contemporànies i de les disputes de què formen part. La visualització realista d’aquests escenaris fa possible expandir les controvèrsies tecnosocials a un sector més gran i divers de públics.
Discussing Innovation Foro

Gràcies a la seva extensa experiència treballant en projectes arquitectònics en què s’articulen els elements geològics, botànics i humans, Teresa Galí-Izard proposa desplaçar el disseny del control dels resultats al desenvolupament de marcs reguladors que permetin evolucions canviants i incertes. En la seva obra adquireixen importància el manteniment, la gestió i l’adaptabilitat per sobre de la definició formal. Això permet una entesa dinàmica i simètrica del mitjà (simètrica en el sentit que s’entén que el mitjà és un participant en interacció canviant amb d’altres), que es deixa d’entendre com la base estable en què té lloc la interacció per esdevenir un actor en si mateix.

El treball d’Andreas Angelidakis té lloc en les dependències i les col·laboracions entre els mons online i offline, interaccions que inclouen la gestió col·lectiva de la memòria i la manifestació de les identitats. Des d’aquesta perspectiva és possible rastrejar la dimensió material de la producció del subjecte. Es tracta d’un camp de treball en què les xarxes socials han trobat un terreny per a l’expansió i on l’obra d’Angelidakis permet qüestionar binarismes de gènere i exclusions corporals i proposar dispositius arquitectònics que desafiïn normativitats i exclusions.

Yoshi Tsukamoto explora el potencial, per a l’arquitectura, del desplaçament de la noció del dispositiu arquitectònic com objecte a la de mediador en ecosistemes de relacions. Aquesta reorientació de les pràctiques arquitectòniques obre la possibilitat d’intervenir en processos estesos en el temps i en els quals l’arquitectura pot fer-se càrrec de l’evolució i les crisis de teixits socials existents. Tsukamoto proposa orientar aquest ajustament disciplinar mantenint un enfocament material; és a dir, tenint en compte el paper que tenen els dispositius materials i els ajustos arquitectònics que intervenen en el desenvolupament i la posada en pràctica de les xarxes de vinculacions socials. Aquest enfocament ha permès a la seva oficina, Atelier Bow Wow, intervenir en el procés de retorn de part de la població desplaçada com a conseqüència del terratrèmol de Fukushima.

En tots aquests casos la innovació es presenta com una reconstrucció de tot un context tecnosocial i és, alhora, un procés que només pot es pot produir a partir de la participació d’un ampli espectre d’agents. No és un assumpte que es pugui deslligar de les tensions sociopolítiques que l’originen ni que els processos d’innovació reconfiguren. Es tracta, en tots els casos, de processos que reinventen les articulacions relacionals de les quals depenen un conjunt d’ecosistemes i, per tant, estan dotats de multiplicitat. És mitjançant aquestes dedicacions a la innovació com les pràctiques de disseny i d’intervenció guanyen rellevància política.

Andrés Jaque és el fundador de l’Oficina d’Innovació Política un organisme internacional que treballa en la intersecció del disseny arquitectònic, la recerca i l’activisme. Ha rebut el premi Frederick Kiesler d’Arquitectura i Arts 2016, el Lleó de Plata al millor projecte d’investigació de la 14a Biennal de Venècia, el premi Dionisio Hernández Gil i, a més, la revista Architectural Record els ha escollit com a cissenyadors de l’any.

És autor de la Casa Sacerdotal Diocesana de Plasència, la Casa a Never Never Land, la Casa Tupper, Escaravox o COSMO MoMA PS1. El seu projecte IKEA Disobedients és la primera actuació arquitectònica inclosa en la col·lecció del Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA), i és part d’una sèrie d’experiments arquitectònics enfocats a explorar les pràctiques arquitectòniques des de la perspectiva de les polítiques materials: SUPERPOWERS OF TEN-ZKM (2016); Museu Jumex (2016); Biennal d’Arquitectura de Chicago (2015); Triennal de Lisboa (2013); SALES ODDITY, Biennal de Venècia (2014); PHANTOM. Mies as rendered Society, Pavelló de Barcelona (2012); Sweet Urbanism, MAK Vienna (2013); Different Kinds of Water, REDCAT, Los Angeles (2013); SWEET PARLIAMENT HOME, Biennal de Gwangju, Corea del Sud (2010); Skin Gardens, BAC Barcelona (2009), i FRA HOME HOME, Biennal de Venècia (2010).

Els seus llibres inclouen Everyday Politics, SUPERPOWERS OF TEN i PHANTOM. Mies as rendered Society, Different Kinds of Water Pouring into a Swimming Pool o Dulces Arenas Cotidianas. La seva obra ha estat publicada a mitjans com A+U, Bauwelt, Domus, El Croquis, Architectural Review, Volume o The New York Times, entre molts altres, i exposada al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA), al Museu del Disseny de Londres, al MAK de Viena, al Museu d’Art de Tel Aviv, al Roy and Edna Disney/CalArts Theater (REDCAT) de Los Angeles, al Z33 de Hasselt, al Museu Suís d’Arquitectura de Basilea, a la Ciutat de l’Arquitectura i el Patrimoni de París, al Teatre Hellerau de Dresden i a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Princeton (EUA).

Andrés Jaque, arquitecte i doctor per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid (ETSAM), guanyador de l’Alfred Toepfer Stiftung’s Tessenow Stipendiat i becat de la Fundació Graham, és professor de Disseny Arquitectònic Avançat a l’Escola d’Arquitectura i de Planificació i Preservació de la Universitat de Colúmbia i també exerceix de professor visitant a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Princeton.