Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

(…) Sabem que l’Home Blanc no comprèn la nostra manera d’ésser. Tan li fa un tros de terra com un altre perquè ell és un estrany que arriba a la nit a treure de la terra el que necessita. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga. Quan l’ha conquerida l’abandona i segueix el seu camí. Deixa rere seu les sepultures dels seus pares sense que li importi. Desposseeix de la terra als seus fills sense que li importi. Oblida la sepultura del seu pare i els drets dels seus fills. Tracte a la seva mare, la Terra, i al seu germà, el Cel, com si fossin coses que es puguin comprar, saquejar i vendre, com si fossin vens o boletes de vidre. La seva gana insaciable devorarà la terra i deixarà un desert rere seu.

(…) Això ho sabem: la terra no pertany a l’home, sinó que l’home pertany a la terra. L’home no ha teixit la xarxa de la vida: és només un bri d’ella. Tot el que li faci a la xarxa s’ho farà a ell mateix. El que passa a la terra succeirà als fills de la terra. Ho sabem. Totes les coses estan relacionades com la sang que uneix la família.

Fins i tot l’Home Blanc, el Déu del qual passeja amb ell i conversa amb ell d’amic a amic no pot estar exempt del destí comú. Potser siguem germans, després de tot. Ho veurem. Sabem una cosa que l’Home Blanc descobrirà algun dia: que el nostre Déu és el seu mateix Déu. Ara penseu que sou els amos de les nostres terres; però no podeu ser-ho. Ell és el Déu de la humanitat i la Seva compassió és igual per a l’Home Blanc. La Terra li és preciosa i fer-li mal significa menysprear el Creador. Els homes blancs també passaran, potser abans que les altres tribus. Si contamineu el vostre llit, morireu alguna nit sufocats per les vostres pròpies deixalles. Però encara en aquesta vostra hora final us sentireu il·luminats per la idea de que Déu us va portar a aquestes terres i us va donar el domini sobre elles i sobre l’Home de Pell Roja amb algun propòsit especial. Tal destí és un misteri per a nosaltres perquè no comprenem el que serà quan els búfals hagin estat exterminats, quan els cavalls salvatges hagin estat domats, quan els racons recòndits dels boscos exhalin olor a molts homes i quan la vista cap als pujols verds estigui tancada per un feix de filferros parlants.

On és el bosc espès? Va desaparèixer. On és l’àliga? Va desaparèixer.

Així acaba la vida i comença la supervivència.

Fragments de la carta del Gran Cap Sioux Toro Assegut a Franklin Pierce, XIV President dels Estats Units d’Àmèrica, 1855.

Resulta gairebé inevitable llegir aquesta carta i no indignar-se amb un govern americà que s’erigeix, només pel fet d’haver estat la institució contra la que s’ha fet aquest escrit, com a dipositari de tots els mals que han portat l’ésser humà a allunyar-se del valor fonamental del contacte amb la natura i de la fusió amb el medi ambient. Potser ho serà menys si reflexionem sobre aquesta reflexió i n’analitzem les seves conseqüències inevitables. La primera d’elles se’ns revela si ens preguntem quanta gent seria capaç d’alimentar una terra entesa, cuidada i habitada seguint les regles que el cap ¿ proposa. Perquè la resposta a aquesta pregunta seria que la ciutat de Barcelona (si entenem aquesta com el territori comprès entre Collserola, el mar, el Llobregat i el Besòs) només podria alimentar quatre persones. No quatre famílies: quatre persones (1).

Tan sols quatre persones.

El paradigma actual del Planeta Terra (2) és que més del 50% de la seva població és urbana. En les properes dècades el percentatge pujarà al 75%. Si considerem que l’ésser humà actual no és genèticament diferent als nadius americans o, posem, als Homes de les Cavernes, i que, fins i tot, la mida del nostre cervell ha disminuït respecte la dels Homes de Neanderthal, ens adonarem de quan desconnectats estem d’aquest medi on vivim actualment. El camí que va d’aquestes quatre persones que només podia alimentar aquest pla de Barcelona als dos milions llargs, gairebé tres, que hi viuen actualment s’ha fet exclusivament gràcies a la tecnologia. La tecnologia ens envolta. Ens vesteix, ens alimenta, ens protegeix. Ens guareix i ens allotja. També hem descobert a les males que un mal ús, o un sobre ús de la mateixa, ens pot ofegar.

Hi ha la creença comú que el nivell tecnològic de la construcció actual es pot mantenir baix. El que, per poc bé que es pensi, no és així. Per exemple: l’ús actual d’un material com l’argila cuita (la ceràmica, vaja), subjecta a normatives que la estandaritzen i que en pressuposen el comportament homogeni que s’atribueix a un producte que surt de fàbrica amb una qualitat regular i controlable requereix un ús alt de la tecnologia. Si dels components passem als semicomponents (des d’una fusteria a un interruptor passant per un panell de formigó prefabricat) o als components (una caldera de calefacció, una cuina) els nivells d’exigència actuals ens menen cap a uns artefactes que poden arribar a ser més sofisticats que un ordinador de taula comú. De fet n’incorporen un tot sovint.

Però tornem a la base: l’habitant urbà actual viu a un espai generalment allunyat del terra, acotat per un paràmetre tan abstracte com és el valor econòmic del sòl. Paràmetre que, combinat amb els condicionants urbanístics del seu emplaçament, pot deixar aquest espai monoorientat a l’oest ventilant només per una façana, per exemple.

En aquestes condicions la tecnologia serà gairebé l’únic paràmetre amb que comptarà l’arquitecte (i, posteriorment, l’habitant) per condicionar el seu espai i convertir-lo en un habitatge. Els arquitectes, generalment, procuren condicionar els seus habitatges amb el que consideren un nivell tecnològic baix. El que, per la pròpia naturalesa de la construcció contemporània, no és possible. Una finestra implica tecnologia. Elements passius com un porxo o un pati impliquen tecnologia. Fins i tot les proporcions d’aquests elements (l’ADN del llenguatge arquitectònic) estan relacionades amb la tecnologia. La tecnologia, una tecnologia alta, sofisticada, sovint tan antiga i provada que hem oblidat la seva naturalesa, és inherent al món de la construcció. I en cada moment de la història s’ha fet servir el nivell tecnològic consolidat més alt a l’abast dels constructors o arquitectes. La tecnologia, en el nostre marc urbà allunyat del medi natural, permet ocupar-se dels paràmetres culturals de l’habitatge configurant-ne el seu espai i els seus usos i permet relacionar-se, i fins crear, un medi adequat per l’habitant. El nostre clima mediterrani permet durant gran part de l’any la vida a la intempèrie, a l’espai exterior sense tractar. Quan aquest espai es condensa i es fa interior en les condicions abans descrites tot sovint es torna, si no s’hi actua, inhabitable: el medi natural enllaunat, confinat, deixa de ser acollidor. La tecnologia juga, aquí, un paper important, perquè serà el mitjà amb que podrem retornar aquests espais inhòspits a les condicions sensorials que on el nostre cos es sent còmode. Ens permetrà condicionar aire (el que no té per què implicar refredar-lo, o fins escalfar-lo, per mitjans mecànics), retenir calor o dissipar-la, provocar o evitar la inèrcia tèrmica. Fins i tot produir energia o aliments. Fins i tot poblar de verd el nostre medi artificial. Aquesta tecnologia no té escales: es troba als fonaments de l’edifici i als petits aparells de mà. Entre l’electrodomèstic i l’habitatge la frontera està cada cop més difosa.

També cal considerar que no tothom té accés a un habitatge de nova planta dissenyat amb criteris eficients, o que encara menys gent té accés a un espai dissenyat expressament per a les seves necessitats. I que, aleshores, la tecnologia és un bon mitjancer per convertir un espai donat en unes condicions d’habitabilitat precàries, un espai pensat exclusivament per optimitzar el rendiment del sòl, en una llar.

Si tornem als Homes Purs, als nadius americans de la carta de Toro Assegut ens adonarem que, fins i tot ells, amb el seu nivell gairebé total de comunió amb el medi, ja formaven una societat tecnològica. Les seves cases o tendes (dotades d’un alt grau de sofisticació) ja la implicaven. També els mitjans per controlar el foc, conservar els aliments o, sobretot, les armes que els permetien caçar i defensar-se, la pèrdua de les quals implicava una mort segura.

Fins i tot en aquest nivell zero de comunió amb el medi l’ésser humà depèn de la tecnologia. Aquest coneixement i la seva transposició a les nostres condicions contemporànies només ens pot fer tractar-la, conviure-hi i usar-la convenientment no per a una visió antropocentrista i miop de la natura, sinó per a una relació d’equilibri amb aquest nou medi capaç de suportar i alimentar l’existència de diversos milers de milions de persones.

(1) Aquesta reflexió pertany a un enginyer d’IDOM del qual, desafortunadament, he oblidat el nom, i la va pronunciar a una conferència a la Casa de la Caritat, diria. La carta es pot llegir sencera aquíhttp://kayacoa1511.blogspot.com.es/2014/12/carta-del-gran-jefe-kacikepiel-roja.html
(2) Que, si no m’erro, es compleix també a Espanya. A Catalunya segur.