Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

Entrevista Maria Langarita, arquitecta, cofundadora de Langarita-Navarro.

Maria Langarita (1979) va fundar el 2005 al costat de Víctor Navarro l’estudi que porta els seus noms i que en poc més d’una dècada ha desenvolupat un grapat de projectes que han obtingut reconeixements per la seva voluntat innovadora, la seva eficiència i capacitat imaginativa. El Medialab-Prado de Madrid, l’Auditori Cerro Juli a Arequipa (Perú) i la Red Bull Music Academy són alguns exemples de com han portat a la pràctica la seva investigació teòrica sobre el bust i la pell de l’arquitectura.

-La vostra proposta En Moviment ha estat premiada en l’última edició dels premis Europan. ¿Es pot considerar com una proposta de deconstrucció urbana per Barcelona?

María Langarita: El projecte pretén més aviat una reidentificació urbana. Se situa en una zona de desenvolupament de Barcelona, la Marina del Prat Vermell, a la qual està prevista una important dotació d’habitatge i especialment d’habitatge social, que constituïa el requeriment del concurs.

Barcelona manté una relació molt paradigmàtica amb els seus edificis, i aquest és un dels seus atractius turístics, però d’altra banda havíem observat que la manera de crear alguns espais públics acabava provocant una desconnexió de la ciutat de l’entorn natural en què s’assenta. Vam proposar unes operacions que permetien aprofitar l’oportunitat de cada nova edificació, sobretot de caràcter públic, per a desvetllar aquest terreny sobre el qual s’assenta la ciutat.

Així, les operacions urbanes associades a l’edificació permeten anar desvetllant que aquesta part de la ciutat s’assenta sobre els horts, el que era la Marina del Prat Vermell abans que la ciutat es desenvolupés. Una petita operació urbana operació com aquesta, que es podria traslladar a altres parts de la ciutat assentades sobre terrenys més pedregosos o antics boscos, pot ajudar a desvetllar aquest espai previ preexistent abans que la ciutat s’instal·lés.

Europan és un concurs europeu per a arquitectes menors de 40 anys que realitzen propostes en resposta a les demandes plantejades per una sèrie de ciutats que participen en el certamen. El concurs demana una definició a nivell d’avantprojecte d’idees per a la ciutat i després aquesta decideix si ho desenvolupa o no. En aquest cas, nosaltres tenim molta il•lusió i confiança en que podrem desenvolupar aquest projecte amb l’Ajuntament de Barcelona.

-¿Aquesta proposta lliga amb el vostre convenciment sobre la necessitat de repensar l’arquitectura i les ciutats de forma diferent?

M.L. Un dels criteris generals del concurs Europan era el replantejament de la ciutat des del punt de vista de l’accessibilitat i la flexibilitat. Nosaltres tenim una base conceptual que hem desenvolupat en diferents projectes i que a grans trets consisteix a dividir l’arquitectura en les seves parts toves i en les més dures. És el que anomenem bust i pell.

Les parts més dures són les que es mantenen millor en el temps, però també són les que permeten menor intervenció. En canvi, hi ha altres parts que tenen a veure amb la fusta, amb lo tèxtil, per exemple, que permeten una intervenció del ciutadà més intensa i que són presents des del principi de la història de la ciutat com a tal. Volem assegurar que l’arquitectura que proposem tingui aquestes parts més toves i elàstiques.

Així, el nostre projecte per a l’Europan proposa una estructura d’edifici que no estava compactada al 100%, sinó que a partir d’unes safates amb la part dura de formigó i les grans càrregues estructurals i d’instal•lacions, manté una distància entre forjats d’entre 7 i 9 metres. Això permet que dins es vagi construint amb altres tècniques com murs de fusta, que permeten que ara tinguis el teu habitatge, però que potser d’aquí a dos anys puguis comptar amb dues habitacions més sense haver de recórrer a una empresa constructora.

En el context urbà occidental més global, assistim a una progressiva saturació normativa, un control exhaustiu de gairebé tot que provoca l’aparent absència d’espai per a la llibertat o la intervenció ciutadana, tant a nivell social com més individual. Totes les operacions que vinguin a rescatar àrees de més llibertat en la intervenció són molt importants, no només perquè la creativitat humana és incontrolable i incontenible, sinó perquè permeten petits processos de reapropiació, de reconnexió dels afectes del ciutadà amb la ciutat.

Aquestes xarxes afectives són, en el fons, les que permeten que l’energia captiva a les ciutats es conservi més temps, i que siguin més sostenibles a llarg termini. Per això aquests petits espais per a la reapropiació i la reconnexió són molt importants, no només des d’un punt de vista narratiu-líric, sinó des de la sostenibilitat.

-¿Són com aquelles petites operacions d’acupuntura urbana a què es referia Jaime Lerner fa uns anys?

M.L. En aquell cas, Lerner es referia sobretot a intervencions des del sector públic i ara es tractaria que l’àmbit privat pugui també operar en aquest sentit. És en aquest tipus d’operacions més lligades a la política que a l’estètica en què ens interessa col•laborar, contribuir a que apareguin a la ciutat. Avui dia assistim a molts fenòmens en què aquestes accions es desenvolupen en l’espai públic, però no en les edificacions.

-Sense abandonar la reflexió urbana, crec que la vostra participació a la Biennal d’Arquitectura i Urbanisme de Shenzen també ha girat al voltant d’aquest eix. Què ha suposat aquesta experiència?

M.L. Cada vegada que participem en una convocatòria d’aquest tipus la plantegem com una oportunitat de seguir investigant. En aquest cas, el que vam fer va ser una petita anàlisi i reflexió sobre l’espai de treball a Shenzen a partir de la informació que vam poder trobar per Internet. Apliquem de nou la distinció entre bust i pell, el que podia ser substituïble i el que no. La pell estava formada pels elements que poden desaparèixer o traslladar-se amb un canvi de seu de la companyia, com són els papers, les plantes dels treballadors, els penjadors amb la seva roba o els llums. Llavors vam pensar què passaria si intentéssim construir la imatge d’un espai de treball utilitzant només aquests elements més tous?

D’aquí va sorgir el Embodied Project, aquesta espècie d’orgia vegetal en la qual ja no hi ha un sostre clàssic amb llums, sinó una tecnologia de lames d’alumini per reflectir la llum que ocupen de forma massiva la cota superior. Va ser molt divertit treballar-hi durant un mes i crear aquest nou espai.

-Heu parlat en ocasions de fragilitat i desertització a referir-vos a la situació en què la crisi ha deixat a l’arquitectura. Aquest panorama està canviant?

M.L. En parlar de fragilitat en aquest context de crisi, ens referíem més al fet que aquesta frenada de l’edificació més dura, de grans projectes, ha fet molt més visibles altres arquitectures lligades a l’efímer. Són aquest tipus d’accions pròpies d’aquesta arquitectura més tova, que s’associen fins i tot amb la decoració d’interiors però en què s’han involucrat gairebé tots els grans arquitectes en un moment o altre, des de Palladio a Miralles o Le Corbusier.

Aquestes arquitectures de consistència més tova sempre hi són, però queden més ocultes en èpoques de vigor, de creixement, de grans operacions amb grans pressupostos. Com el nostre, el treball en aquesta línia de molts altres estudis s’ha fet més visible. Es tracta de la nostra lectura positiva de la crisi, però no pensem que sigui millor una arquitectura dura que una tova. Només es tracta d’una descripció de la situació tal com la interpretem.

-No hi ha llavors una antagonisme bust-pell?

M.L. No són models antagònics, sinó complementaris. El que reivindiquem amb les nostres investigacions i els nostres projectes és que les dues consistències estan sempre presents en l’arquitectura. El que passa és que en determinats moments de la història hem descrit l’arquitectura des d’aquests aspectes més minerals. La convivència de les dues consistències és intrínseca a la disciplina arquitectònica. L’arquitectura és una disciplina que, com altres, treballa en el llarg termini des d’un punt de vista cultural, tot i que respongui a uns requeriments i realitats actuals. Serà estudiada i interpretada d’aquí a 200 o 300 anys i això fa que s’escapi de criteris com l’eficiència econòmica, que tenen més a veure amb el curt termini.

L’arquitectura més perdurable treballa amb unes lleis que superen les crisis, les vides del temps humà. L’arquitectura viatja en el temps i el que avui construïm tornarà a ser interpretat per altres éssers humans d’aquí a dos o tres segles.

-De l’emergència i la precarietat pot, ha o sempre emergeix una millor arquitectura?

M.L. Com l’arquitectura en la seva anàlisi té components que afecten més a llarg termini, és difícil saber si el que estem fent és millor o pitjor que l’anterior. Això és una cosa que haurà de ser interpretada en el futur. El context de crisi que hem viscut ha obligat a deixar una mica de banda la reflexió de l’arquitectura a llarg termini, però és un element que segueix estant present en la teoria de la disciplina.

En la mesura que l’arquitectura és capaç d’incloure les connexions del present, del passat i fins i tot les especulacions del futur i superar el curt termini -que és on queda restringida o atrapada- millora perquè multiplica les seves lectures i es torna més ambigua.

El Reina Sofia, a Madrid, per exemple, es va construir com un hospital, després va ser una presó i després una caserna i avui és un centre d’art contemporani, però qui sap si d’aquí a 100 anys té un ús i una interpretació completament diferent. Potser l’arquitectura que veiem ara en un context de crisi ja no és interpretada en un futur amb aquestes claus. L’arquitectura en sí mateixa no és la vida, sinó que és tocada per ella.

-La sensibilitat ambiental és una preocupació fonamental en els vostres projectes?

M.L. És un concepte fonamental, que s’ha consolidat de forma molt fort en la nostra generació. La sostenibilitat cobra sentit quan valorem l’arquitectura al llarg termini. Simplement es tracta de pensar que ara hi ha unes persones amb unes necessitats, però que d’aquí a 300 anys naixeran altres persones amb necessitats.

Però aquest plantejament és igualment vàlid per als animals. Hi ha unes ecologies que hem de tenir en compte quan operem avui. Després hi ha gadgets que faciliten, per exemple, el control energètic a la llar o les oficines, però aquest és només un aspecte de la sostenibilitat. Per exemple, hi ha un altre que a nosaltres ens sembla igual d’important i que ve de la bellesa.

En la mesura que la bellesa apareix com a paràmetre en els processos de disseny, les persones desenvolupen una relació afectiva amb les coses i propicia que les mantinguin. De la mateixa manera, hi ha alguna cosa en determinades arquitectures que les persones conserven perquè els agrada. En el moment en què les persones deixen d’habitar un espai o d’estar relacionats afectivament amb ell, l’arquitectura invertida en la construcció d’aquest espai es va degradant. O sigui que aquesta dimensió de la bellesa també influeix en la sostenibilitat.

-La quotidianitat és un factor fonamental en molts dels vostres projectes. És un element que noteu a faltar en l’arquitectura dels nostres dies?

M.L. Potser l’excessiva normativització de la qual parlava abans fa que molts espais es tornin aliens i sigui complicat apropiar-se’n. Des del principi de la nostra activitat hem tingut la certesa que l’arquitectura no es conserva per si mateixa. Només es conserva si un ésser humà està unit a ella amb una relació d’afecte.

En aquest sentit, els canals i els recursos de la quotidianitat són fonamentals perquè els afectes operin, perquè un altre elements com l’arxiu, l’acadèmia, aconsegueixen que determinats humans reconeguin determinats valors en l’arquitectura i posin tot el seu esforç en conservar-la des d’un àmbit més culte, que també és fonamental, però la via de la quotidianitat augmenta aquest ventall i com més amor, més afecte millor es conserva l’energia.

Aquesta visió de les coses es pot aplicar tant a l’arquitectura com als petits objectes o la totalitat de l’ecosistema.

-¿Quina importància tenen la innovació i la investigació en el vostre treball?

M.L. Nosaltres intentem treballar sempre en un context d’innovació; sempre plantejant preguntes noves i intentant respondre-les de manera diferent, acumulant experiències diferents. A nivell econòmic es pot considerar que portem a terme un exercici antiescala, perquè intentem no repetir mai una solució. Però d’alguna manera, aquesta és la nostra gasolina, és el que ens manté enganxats a un nivell d’exigència molt alt. Per a nosaltres és vital, segurament ruïnós, però vital.

-Què suposen els concursos en la dinàmica de la vostra feina?

M.L. Els concursos són una porta increïble, perquè permeten a un estudi que potser no té un currículum extens o una gran dimensió empresarial fer projectes a gran escala. No obstant això, ens hem trobat amb clients privats i projectes de mida mitjana i petita que són autèntics còmplices en aquest treball amb la innovació. La aprecien, la saben veure i s’enganxen a ella.

-En quins projectes esteu immersos actualment?

M.L. Estem fent diversos habitatges, diversos concursos i el projecte Europan, que per a nosaltres és molt important, perquè és la primera vegada que farem habitatge col•lectiu, social en un context polític que ens resulta molt excitant. A més, continuem investigant, treballant en un parell de llibres … La veritat és que estem al màxim.