Tancar
#BBCONSTRUMAT

Tornar a la secció Blog

European Bim Summit Barcelona 2018. CAATEEB Fotos
European Bim Summit Barcelona 2018
European Bim Summit Barcelona 2018. CAATEEB Fotos

Promotors públics i privats, sobretot del nord del país, estan apostant per Passivhaus, veient la maduresa de les seves solucions a nivell internacional i la senzillesa del propi protocol de certificació. Aquest any, s’acaben de certificar sota aquest segell edificis estratègics com la torre de Bolueta (bloc més alt Passivhaus al món), l’edifici “carrer Nou2” de Girona (primer EnerPhit en ús multiresidencial), o la rehabilitació d’un edifici d’oficines a Oviedo.

Quan parlem de digitalització al sector de la construcció, no ens estem referint únicament a treballar en BIM. El BIM és primordial perquè la documentació dels projectes passi de ser anònima a ser reconeixible i ens permet fer-ho en totes les fases del cicle de vida. Les fases actualment més desenvolupades son les que fan referència al projecte i a la construcció de l’obra, estant menys desenvolupades les fases d’ús i enderrocament.

En parlar de BIM, habitualment ens referim a la informació continguda en un model digital (si és que no ens estem referint directament a un software específic) a escala d’edifici o d’obra civil. El fet de concentrar-nos únicament en la informació d’un únic modelo digital ens permet reconèixer aquest model, la qual cosa és molt, moltíssim, però no suficient, ja que nos ens garanteix una millora continua, aspecte bàsic en un procés de digitalització.

Un exemple fàcil que ens pot ajudar a entendre el grau de digitalització dels models utilitzats és pensar quines preguntes son capaces de respondre aquests models. Quin és el teu cost? Quin és el teu consum d’aigua i energia? Quina serà la teva capacitat de deconstrucció? Si comencem a fer aquestes preguntes, veurem la limitació real dels models actuals de treball, tot i que amb prou feines obtindrem informació de geometria i preu.

Aquest és un primer nivell, el de la incorporació d’informació als nostres models constructius. Les diferents dimensions del BIM, el 3D, 4D, 5D, 6D i 7D ens donen les pistes necessàries sobre la informació que podem afegir a aquests models i sobre les preguntes a les quals pot contestar.

Gestió de la Informació d’un edifici durant el seu ús. Software CENSEO

En un segon nivell, es troba la comunicació, entenent aquesta comunicació com la capacitat de compartir la informació. I en aquest punt, jo distingiria dos àmbits diferents que poden enriquir el sector de la mateixa manera.

Primer, la capacitat de compartir la informació del model amb diferents tecnologies. Aquí parlaríem de l’IoT (Internet de les coses), la realitat virtual, la realitat augmentada, la impressió 3D, etc. És massa senzill agrupar-les d’aquesta manera perquè la seva relació amb els nostres models és realment distinta. Amb tot, ajuda a simplificar la idea.

L’Internet de les coses ens obre la porta a un coneixement de la nostra activitat de construcció i d’utilització d’allò construït que ni ens havíem imaginat. Només concentrant-nos en l’ús, la quantitat de dades que aporta l’IoT sobre com som capaços d’utilitzar els nostres edificis requeriria un article per si mateix. Això sí, és clar que, en molts casos, la informació que ens pot arribar a donar els sensors (el conjunt de dispositius que poden adquirir dades als edificis) ens aportarà respostes a preguntes que no ens havíem formulat encara, tot i que això forma part d’un nivell de digitalització que explicaré més endavant.

El segon àmbit seria la capacitat de compartir la informació del model amb diferents actors del sector de la construcció. Queda un llarg recorregut perquè tota la informació gestionada al sector de la construcció estigui digitalitzada i el primer pas és que cadascun dels actors sigui conscient de la importància d’aquesta digitalització. En aquest sentit, estem començant.

Els fabricants han de saber que les dades dels seus productes han d’estar estructurats perquè, a més d’informar del seu preu o de les seves característiques bàsiques, serveixin perquè es facin càlculs tèrmics, acústics o d’impacte ambiental a través de la seva incorporació als models digitals. Si no, estarem perdent una part important del que podem obtenir amb aquesta digitalització.

Les administracions públiques han de començar a compartir la informació de les seves gestions en formats utilitzables. Tot el treball generat per una administració pública hem, no només, de conèixer-lo, sinó també de poder utilitzar-lo, òbviament complint amb la Llei de Protecció de Dades. També hem de saber, per exemple, quin és el consum d’energia de les infraestructures públiques, amb quins materials s’han fet, productes, durabilitats… És necessari que es comparteixin aquestes dades de forma estructurada per poder tenir suficient informació para estendre la millora continua.

El fet que les administracions públiques comparteixin aquesta informació permet saltar del model digital únic, del nivell d’edifici, al de nivell ciutat. Aquí és on l’esforç de cadascun dels participants del procés de digitalització cobra sentit.

Aquesta responsabilitat de digitalització implica a les empreses constructores, als despatxos d’arquitectura, les enginyeries, etc. La comunicació de la seva informació s’ha d’entendre com a part d’una baula de la cadena del Cicle de Vida d’una edificació/obra/ciutat.

I en aquest punt, hem de ser conscients que un dels objectius d’aquesta digitalització ha de ser que les nostres accions generin un menor impacte, que siguem capaços de créixer pensant en la capacitat de creixement de les futures generacions, tal com deia l’Informe Bruntland.

La digitalització ens ve com anell al dit per complir aquests objectius. La complexitat actual de l’anàlisi d’impacte, en la qual podem gestionar més d’una vintena d’indicadors ambientals, fa que sigui difícil prendre consciència de tots els impactes ambientals produïts a la vegada que provoquen les nostres decisions. En proposar una edificació, podrem saber realment si és sostenible no només pensant en el present d’aquestes decisions, sinó en el futur de les mateixes: amb el menor impacte global possible, la millor gestió de residus, menor consum d’aigua…

Aplicant el concepte del Cicle de Vida d’una obra, començarem a treballar amb la informació de totes les seves fases: disseny, construcció, ús i deconstrucció. Podrem utilitzar totes les dades recopilades per millorar les prediccions d’impacte. A tall d’exemple, no només podrem estimar amb un rigor més gran l’impacte ambiental de les nostres construccions (siguin edificació u obra civil, el seu consum d’energia, materials, emissions de CO2), sinó que podrem determinar, amb l’ajuda de l’anàlisi del Big Data i la intel·ligència artificial, quins perfils d’ús son els més adequats, quines orientacions son les més beneficioses en funció d’aquests perfiles d’ús, quin tipus de construccions son més fàcilment desmuntables i amb menor impacte en funció de les localitzacions on es trobin, quines necessitats de productes existiran en una àrea concreta, quina serà la capacitat de creixement en funció dels recursos existents…

Òbviament, aquest procés de digitalització requereix que parlem el mateix llenguatge. Per tant, les dades han de ser compartides i comunicades en els formats més estàndards possibles.

Visualització de dades a les ciutats. MIT Open Documentary LAB. POV Company. Docubase

Comunicar i compartir les dades ens ajudarà no només a nosaltres, sinó a què altres aprenguin de nosaltres. I viceversa, és a dir, “jo puc treballar en la fase de projecte, i una altre tècnic, desconegut per mi, treballar en el futur ús podent arribar a informar-me de quins aspectes no han estat correctament plantejats al disseny”. D’aquesta manera, tots els actors del Cicle de Vida de la construcció no només treballaran per a ells mateixos, sinó també per als actors de la resta de fases temporals.

Hem de fomentar una estructura de treball cada vegada més col·laborativa. La col·laboració ajuda en gran mesura a la millora de la societat, i per tant, a construir, rehabilitar, explotar i deconstruir d’una manera més eficient i amb menor impacte, és a dir, més sostenible. Això ens port al tercer nivell de la digitalització, el tractament de les dades. Aquest procés gradual de digitalització ens porta a disposa d’una quantitat ingent de dades que hem de ser capaços de convertir en informació.

El gran avantatge en aquest punt és que la nova gestió d’aquestes dades, el que comunament es diu Big Data, a diferència de la gestió tradicional, no deixa cap dada fora. Ho analitza tot i després filtra la informació, la depura de forma que acaba donant resposta a preguntes mai abans formulades. Així podrà arribar a establir relacions que, d’acord amb la lògica humana, mai s’haurien generat. Sobre aquest aspecte, comencem a tenir exemples de grans empreses gestores de dades. Amazon, sense anar més lluny, ja ha declarat que pot avançar una compra abans que l’usuari hagi fet la petició.

Per una banda disposarem de l’anàlisi Big Data, però també de la intel·ligència artificial. I en aquest segon cas, l’experiència, no dels programadors sinó dels tècnics que coneguin de forma profunda el procés constructiu, serà clau a l’hora de crear una intel·ligència realment intel·ligent. Un dels reptes, des del meu punt de vista, és formar a tècnics perquè puguin transmetre de manera adequada i programar el seu coneixement. Si no, serà difícil aconseguir-ho.

En la meva opinió, existeix un últim nivell. Tracta sobre la transmissió dels resultats i la relació dels usuaris amb tot aquest nou món digitalitzat. Em refereixo a la usabilitat o a la capacitat que l’usuari tingui d’interactuar amb totes aquestes dades, ja que no estem preparats per poder absorbir tanta informació. Podem trobar casos en què tota aquesta informació no és humanament digerible, i per tant, els mecanismes de comunicació amb l’usuari final han de ser pensats i validats. S’hi ha de pensar en sistemes que només donin accés a allò necessari en cada cas de forma que la resta de l’anàlisi quedi en un segon pla a l’espera de ser utilitzat en altres situacions. Així mateix, hem de treballar en visualitzacions comprensibles que simplifiquin aquesta transmissió de la informació.

Segons deia Peter Drucker (pare de la gestió moderna), la planificació a llarg termini no és pensar en decisions futures, sinó en el futur de les decisions presents. L’aplicació del concepte d’Anàlisi de Cicle de Vida està totalment alineada con amb aquesta visió. La recopilació de la informació a través de la digitalització i l’anàlisi que fem d’ella ens permetrà conèixer la capacitat que tenim de predir el nostre futur. I aquesta capacitat només serà possible si disposem de la màxima informació de la nostra activitat. El que no s’analitza no es pot predir.